Si ens atenim al que es considera com emergència climàtica, hauríem de ser tan conseqüents com s’ha fet amb l’emergència sanitària. Però no és així, i aquest contrast resta credibilitat a les institucions i, en primer lloc, als científics, que tant s’han prodigat amb la pandèmia, d’una manera sobrepassada, omnipresent i sempre alarmant. D’altra banda, quan es tracta d’influir, alertar, assessorar, advertir, publicar, sobre l’actual estat d’emergència climàtica, declarada per la Generalitat ja fa dos anys, sembla que hi ha més laxitud d’opinions i opcions per a tots els gustos.
Per una banda, tenim els que sempre s’amaguen, o no, però eviten exposar-se a declaracions públiques, ja que prefereixen la zona de confort de la recerca. Després tenim els que fa temps van fent la viu-viu amb les institucions i els patrocinis, que els permeten anar fent (qui dia passa, any empeny) sense molestar ni incomodar políticament (al contrari, ensabonant), i menys als patrocinadors, perquè es quedarien sense projectes. També tenim una variant sorgida a la calor de l’emergència climàtica, on durant el dia, ben situats i amb bons sous, treballen per al Sistema, i al vespre són revolucionaris (de saló, òbviament), fent conferències i declaracions alarmistes sobre els riscos de les energies renovables! (Quan mai han obert la boca amb les no renovables). Finalment, tenim els que són honestos amb la feina que fan, però no tenen gaire interès a influir en les institucions (o potser s’han cansat, ja que sempre topen amb interessos polítics, sigui de partit o de govern).
En definitiva, són pocs els científics que pressionen les institucions perquè prenguin mesures més ambicioses. Això sí, darrerament proliferen empreses consultores que oloren negoci amb els fons europeus Next Generation. Ara sí que s’han espavilat i pressionen per estar ben posicionades vers les polítiques de mitigació, com abans va succeir amb les Agendes 21 Locals, que quasi totes, amb el pas dels anys, han quedat en paper mullat, com ho poden quedar ara els ODS.
Però ara estem en un altre context on prenen molta rellevància les polítiques d’adaptació al canvi climàtic, ja que els científics fugen de la prospectiva de riscos, com de la pesta. Això ho acabaran pagant els ajuntaments, que són els que estan a primera línia dels impactes del canvi climàtic. I més encara els que estan en primera línia de mar. Dos anys és el que dona la directora general d’energia per fer la transició energètica, dos anys és el que dono jo en matèria d’implantació de dispositius per afrontar riscos i impactes. Més enllà, el col·lapse en un cas i els desastres en l’altre.
