Pocs gèneres periodístics fascinen tant com els successos. I com més propers són, millor. Avui, els fets més escabrosos són retransmesos des dels llocs més remots quasi en temps real. Penso que massa sovint, tots acabem consumint aquesta realitat com si es tractés d’una ficció més. Amb l’agreujant que, amb freqüència, s’acaba presentant d’una manera sensacionalista, justificada per tota mena de pseudo experts i amb comentaris que s’allunyen de la rigorositat que s’espera d’una informació.

Una de les víctimes de la Guerra Civil van ser les informacions de successos. Durant els primers anys sota la dictadura del general Franco, els fets luctuosos es transmetien bàsicament a través del boca-orella. Una situació que va canviar a primers dels cinquanta quan el periodista Eugenio Suárez va fundar el setmanari El Caso previ acord amb el règim que només publicaria un crim espanyol per setmana. Malgrat això, les seves pàgines es varen convertir en la crònica negra de l’època. Un exemple de la seva popularitat són els quatre-cents mil exemplars de tirada que va aconseguir en el llindar dels seixanta. La publicació, que encara recordo penjada a la façana de moltes llibreries amb molts curiosos atrapats per les seves imatges impactants, era consumida àvidament per tota mena de lectors fins a convertir-la en el Diari de les porteres com era coneguda popularment.

Tot i el groguisme imperant en alguns espais de successos, molts mitjans i professionals seguim apostant per un treball rigorós a l’hora de narrar els aspectes més negatius i irracionals de la condició humana. Com recorda Carles Porta, director de Crims de TV3 i Catalunya Ràdio, aquesta visibilitat també serveix «per reconfortar les famílies i les víctimes, que reben un acompanyament social que d’una altra manera no aconseguirien». Us convido a pensar-hi la pròxima vegada que us ofereixin un succés com a un divertiment low cost.