«Feliç aquell que lluny dels negocis, com la raça antiga dels homes, treballa els camps paterns amb els seus bous, lliure de qualsevol deute» (Horaci, Èpodes, II).

L’Idescat (2020) registra que Jordi és el segon nom masculí més freqüent a l’Alt Empordà. Etimològicament no té res a veure amb contalles de cavallers, dracs i princeses, sinó que se’n deriva del grec geórgios (ge: terra; ergon: treballar) i ve a significar «pagès», de la metonímia del llatí pagus (camp, llogaret; del verb pangere: establir-se). Malauradament, d’aquest gremi de treballadors de la terra cada vegada ens queden menys als nostres masos i granges, si validem el darrer cens d’electors sindicals del març d’enguany: 20.609 a Catalunya, 2.548 a Girona, 768, entre físics i jurídics, a l’Alt Empordà; 10 a Palau-saverdera. El paisatge de conreus i pastures cada vegada perd més cromàtica als nostres vilatges; la bonança en el mercat de proximitat o iniciatives com Xarxa Pagesa (vegeu el Setmanari de l'Alt Empordà, 22 febrer 2021) podrien ajudar a recuperar el color virolant de l’optimisme.

Voldria posar en relleu en aquest article algunes semblances amb les arrels clàssiques, romanes en particular, de la pagesia empordanesa. La feina de l’agre era –i ho és encara– agra, sacrificada. Els romans empraven esclaus (familia rustica), els senyors feudals pagesos de remences. Avui dia les màquines han alleujat les dureses de la feina, convertint però les tasques de collita en colla (els romans llogaven aleshores els polidors, parcers lliures, experts birbadors) en un treball solitari. El darrer dia de la setmana (nonus dies) el pagès romà aturava la seva activitat i es dedicava a anar a comprar a la ciutat, com el pagès empordanès ho fa cada dijous de mercat a Figueres. Els propietaris que no vivien a la seva hisenda necessitaven un uilicus, un masover. Els romans tenien més festes: després de la sementera de l’hivern amos i serfs celebraven durant un mes la Paganalia. L’ideal del camperol, tal com el descriu Cató (De agri cultura), és l’ideal de la bonhomia en contrast amb l’afany dels mercaders.

L’empordanès –escèptic i murri de mena– és un híbrid de les bucòliques i geòrgiques de Virgili i de l’esperit fenici dels grecs emporitans. Exemples abundosos de la dualitat d’aquesta fauna humana els trobem, entre altres, a les obres de Fages de Climent i de Víctor Català. Com els pagesos romans (Cincinnat fou el més cèlebre) els nostres –foguejats per la falç i l’afecció a la cacera– demostraren ser bons soldats en moments de campanes d’alarma (sometents) i d’instint patriòtic (Joan Rimbau, Simonet, destacà com a cap de guerrillers de Garriguella contra les tropes napoleòniques).

Els terratinents romans acabarien fent un ús intensiu, de sobreexplotació, de les uillae rústiques com a ressort d’esbarjo dels patricis urbans, descurant conreu i collites; preferien importar productes agrícoles d’altres territoris (Egipte va ser el graner dels itàlics, després de l’imperi).

La decadència del món rural romà (demogràficament superior a l’urbà durant segles) va facilitar la caiguda de Roma. De manera semblant, l’agre empordanès ha estat colonitzat per urbanites del país i estrangers a la recerca dels quatre sagraments renaixentistes: el Beatus ille, el Carpe diem i el Locus amoenus, que ajuden a suavitzar (encara més durant els calendaris d’incerta durada de Pandèmia) la consciència i preocupació pel Tempus fugit. Vendre terrenys de cultiu o erms ha esdevingut el somni del pagès empordanès cèlibe o del que no ha pogut garantir la transmissió laboral del terroir. Com a l’Antiga Roma, l’Empordà pot perdre la seva personalitat ancestral si es perd l’agricultura, ramaderia i pesca autòctones en proporcions superiors a les actuals. Algunes receptes de gastronomia típica només les recorden les nostres àvies, el fast food i plats dels nostres restaurants cosmopolites no inclouen especificitats del sòl empordanès; la cervesa dels bàrbars teutons ha guanyat la batalla al vi entre les generacions joves, la farina d’alguns pans no conté cereals endèmics. Només recuperant el consum del blat, ordi o civada, de l’oli d’oliva a dojo i el moderat (però no amarat, com els dels romans) del suc de la vinya podrem conservar el guardó honorífic de venir d’on venim. Aue atque uale: Salut i adeu.