« Els pagesos d’Armanyac», escrigué Joseph de Pesquidoux, «diuen que els ceps es desperten amb el cant de certs ocells. Quan la tórtora mascle parrupeja per bressolar la femella que cova, o quan els tudons de pas fan parada i es llencen l’un a l’altre la crida melangiosa dels emigrants»... A Villefranche du Périgord hi havia, des de temps llunyans, el millor mercat de ceps de la dolça França. El poeta Albert Pestour s’expressava així: «Tu me plais, ô cèpe... Tu renfermes la paix des grands bois, l'arôme des fougères et la splendeur des ajoncs».
Crec que el cep és el rei dels bolets de les nostres contrades i de més enllà. Robust, de capell primer hemisfèric i després aplanat, de color marró castany, el peu gros i agrisat. Els he trobat en suredes a les Salines, a Maçanet de Cabrenys; i a l'Albera, a Tapis, la Jonquera, Darnius, Agullana, Capmany... A Llançà mateix, anys enrere, n’hi vaig fer un bon cistell en un clap de suros. Una vegada i prou, això sí... Aquest bolet té noms diferents. Aquí l’anomenem cep, com al sud de França, cèpe; en occità, boutarel o potirou; cap a Girona en diuen siureny; en altres llocs, sureny, siureny o siuró. Són molt nutritius, mai indigestos. Les varietats més usuals són el Boletus aereus i el Boletus edulis, tots dos excel·lents de gust. Es mengen crus en amanides, amb oli, sal i vinagre. També assecats, cuits en un arròs, guisats amb carn, en carpaccio o en risotto. Quina olor fa un cep? Suau, agradable, alguns deien que recorda la de les avellanes, jo no ho veig tan clar... Cal no confondre'l amb el mataparent, Boletus satanas, clarament tòxic.
A l’Empordà anem a caçar ceps, sempre ho hem dit així, no a buscar-los ni a cercar-los. Recordo de petit a cals avis, a Figueres, que assecàvem els que havíem trobat als boscos de l’Illa, en grans canats a l’eixida. Així, ben secs, els venen en botigues del ram a preus d’elit. De vegades, feu atenció!, barrejats amb llesques d’albergínia que s’hi assemblen força a cop d’ull. De petit, el cep sembla un tap de xampany. A la nostra comarca, surt a mig setembre o a primers d'octubre. Si us trobeu amb una clapada important, ja cal que us traieu la camisa, que al cistell no hi cabran. Un dia, a Maçanet, no en trobava cap i em vaig asseure decebut en un marge. Sense voler, amb la mà vaig tocar una cosa estranya. Era un cep enorme, gros com una casa de pagès...
El 1984, el Tribunal de Grande Instance de Bergerac va declarar sense culpa un acusat d’haver robat un cistell de ceps. El tribunal considerà que la presa de fruits del bosc era res nullius, és a dir, que no pertanyien a ningú. Una chansonnette del Périgord feia així: “Charmante cousine, / en bas du pré / chez notre voisine / le cèpe a poussé. / Allons chercher, allons trouver / des champignons. / Mieux nous les préparerons, / meilleurs ils seront!”...
Hem sentit a dir que quan parles de bolets, la gent t’escolta. Una veritat com un temple és que els de l’Empordà sempre hem estat una mica tocats del bolet...
Pierre Thibaud, a Eloge du cèpe, ho veia així: «Un bon magret, un plat de cèpes... et soupirer auprès de quelque nymphe émue». Collette anomenà el cep «príncep negre dels boscos llemosins». I l’amor, llavors, què voleu fer-hi!... S'ha escrit molt sobre les virtuts afrodisíaques dels ceps. El comte de Mirabeau ho recordava temps ha, encara commogut: «Sopem ja. És ella qui em serveix les múrgoles, les tòfones, els ceps... De la taula, llavors, ens llancem al llit»...
