Sempre arriba un dia, en la roda anual, que em trobo davant el full que em fa de plantilla per l’article, en el qual no sé què dir. Tinc la impressió que ja he parlat de tot, i no obstant he d’escriure quaranta-una línies, que és el compromís que tinc amb el Setmanari. I a la plantilla hi tinc aquestes lletres en forma de títol, que no diuen res, però que en marquen l’espai, i que a vegades canvio de seguida amb el títol que toca perquè tinc una idea clara de què vull parlar, i d’altres no ho faig fins després d’haver escrit l’article, quan veig cap on m’ha portat la idea inicial. Avui, però, em sembla que es quedaran així.

Aquí em trobo, doncs, enfrontada al temps i a l’espai. Al temps del cicle que correspon a 52 articles anuals, que són les 52 setmanes que té l’any. I a l’espai, en forma de totes aquestes lletres formant paraules que, al llarg de les 41 línies, intenten dibuixar una idea. Una idea que a vegades fluix senzilla i clara, i d’altres, com avui, li costa. Però, què és una idea? Segons el diccionari, és una representació mental d’alguna cosa, sigui material o immaterial, real o imaginària, concreta o abstracta, a la qual s’arriba a través de l’observació, de l’experiència, de l’associació de representacions, o d’altres activitats mentals. De fet, sovint, és un viatge en el temps en el qual es fa servir la imaginació, entenent imaginació com aquella facultat mental de crear imatges sobre realitats no percebudes abans i que sovint poden ajudar a crear noves versions del món, encara que només sigui el petit món de cadascú. Es tracta de poder treballar amb informació generada pels sentits de la ment, que hem de buscar al fons de nosaltres mateixos perquè, com diu Jules Verne: «El viatge més meravellós no és al centre de la Terra ni als confins de l’univers, sinó al fons d’un mateix». I és que aquest és el viatge més important que es pot fer en aquesta vida. Però avui, com veieu, les línies de comunicació amb el fons de mi mateixa no funcionen (com no funcionen els trens de rodalies, ni tantes coses) i no soc capaç de pouar gairebé res de nou ni imaginatiu que pugui plasmar en forma d’una idea. Podria parlar de la tardor que ha arribat de cop i volta, encara que sabem que tornarà algun dia de calor per recordar-nos l’estiu, o del canvi climàtic, la transició energètica i el col·lapse que diuen que s’acosta amb l’esgotament i mancança de materials diversos, que ja es fa notar... però no en tinc ganes i, a més, ja he omplert les 41 línies...