Tractar de les cures pal·liatives en un espai tan reduït com és aquest és agosarat i difícil. S’ha d’explicar que són i qui són els destinataris. I no podem oblidar el paper dels cuidadors principals i dels sanitaris.

Aquestes cures s’ofereixen a les persones que tenen una malaltia crònica avançada o estan en una situació de final de vida. Es tracta de millorar la qualitat de vida de la persona malalta i de les del seu entorn, per mitigar el patiment físic i emocional associat a la mort. L’objectiu és aconseguir viure bé el final de vida i morir d’una forma digna i acompanyada.

El final de la vida és la darrera etapa d’una malaltia progressiva, avançada, incurable, sense possibilitats de resposta al tractament curatiu i amb un pronòstic de vida limitat -de setmanes a mesos- Apareixen símptomes físics i emocionals amb un gran impacte emocional en el pacient, a la família i en l’entorn més proper. Les cures pal·liatives volen donar resposta a aquestes necessitats. Per fer-ho l’equip sanitari farà un pla individualitzat valorant la persona i el seu entorn, procurant respectar la seva voluntat, les seves prioritats i els valors i creences del malalt. Al final de vida s’hi arriba per l’evolució de malalties cròniques, degeneratives i evolutives molt diferents. Això passa tant en adults com en infants.

Què pot passar en l’etapa final de vida? Segons el seu tipus de malaltia poden haver-hi símptomes intensos i canviants i, que solen afectar la persona i el seu entorn familiar. El més temut i més freqüent és el dolor. Cal dir que avui en dia hi ha molts tractaments per combatre’l i no només en forma de medicaments. També hi ha altres situacions a atendre com són l’anorèxia, la caquèxia, l’astènia, la deshidratació, l’ofec, l’insomni, les nàusees i els vòmits, el restrenyiment i la diarrea, la depressió i l’ansietat, la confusió, les crisis convulsives o epilèptiques i les hemorràgies. En els últims dies de vida, la persona està allitada, pot estar semicomatosa, amb dificultat per empassar-se aliments líquids i sòlids i poden aparèixer sorolls respiratoris. Però d’aquesta situació també en poden patir la família i la resta de l’entorn cuidador.

El metge o metgessa de la persona malalta, fa el diagnòstic de malaltia avançada i/o de persona en fase terminal. Llavors li ajustarà el tractament a les seves necessitats i a les de la seva família. Els familiars pateixen també la sobrecàrrega emocional de la situació, viuen els canvis de la persona malalta i han de fer canvis constantment en la seva vida per poder atendre el familiar malalt.

Poden presentar cansament, aïllament, ansietat i un estat d’ànim deprimit, donada la situació d’estrès i preocupació que viuen.

La família és el pilar fonamental, sobretot quan es té cura del malalt a casa. Aquesta és una situació complexa i dura, i provoca molts sentiments contradictoris. Això no obstant pot ser una experiència enriquidora. També és l’oportunitat de reforçar els lligams d’afecte i estimació de la persona malalta amb la seva família.

Per acabar, hem de recordar que el cuidador ha de tenir cura de la seva salut física i emocional. És important que comparteixi el que sent i viu amb la seva xarxa més propera i aquí s’hi inclou a l’equip sanitari.