Avui escric sobre un tema universal, l’assumpció de responsabilitats, de ben segur que tots, totes o totis –ja no ve d’aquí– en alguna ocasió hem intentat carregar les culpes a un altre. I això succeeix des de ben petitets, i no té límit d’edat. El que és molt cert és que entonar el mea culpa s’ha convertit en l’actualitat en una rara avis.
Entomar les responsabilitats que a cadascú pertoquen, és un exercici noble, lloable i que demostra educació, respecte i civisme. Tot i això, els humans tendim –en general– a carregar les culpes als altres. Així hi ha autèntics experts en l’art de l’escaqueig, sempre endossen la seva responsabilitat als altres i es queden tan amples i convençuts.
A quasi totes les empreses trobarem especialistes a apropiar-se idees, en traspassar responsabilitats i en caure sempre drets. En l’àmbit polític, el festival de traspàs de responsabilitats és tot un art, així qualsevol problema s’imputa als altres, i qui dia passa any empeny. Assumir responsabilitats? Parleu seriosament? Nosaltres no en som responsables, la culpa és dels anteriors, i pilota endavant i problema sense resoldre. Pocs polítics són capaços de no caure en la temptació de culpar el contrari i de centrar-se en la veritable resolució dels problemes que afecten els ciutadans.
En la societat actual, impactada o atrofiada pels dispositius mòbils i les xarxes socials, l’individualisme rampant i el jo més, predominen i dominen sobre la humilitat, l’acceptació i l’assumpció de responsabilitat. Tothom vol ser el més guapo del barri, el més ocurrent, el que fa més coses txaxi pirulis, el que està a l’última, en definitiva, vivim en un món de postureig.
Les xarxes socials amplifiquen l’esbroncada, l’enfrontament, la protesta i els posts polèmics, perquè els que gestionen aquestes es mouen per objectius monetaris, i el que volen és robar-nos com més temps millor i col·locar molta publicitat (que produeix uns beneficis enormes). No hi ha res gratis, i si quelcom ho és preguntat per què? Potser descobriràs que tu i la teva informació és el producte que realment es ven.
Per això, quan algú entona el mea culpa, ens sobta per poc freqüent, perquè de reclamar drets tothom en sap molt, però dels deures que aquests drets comporten sovint ens n’oblidem. Reivindico doncs la sana pràctica de reconèixer els propis actes i assumir la corresponent responsabilitat, abandonant el recurs fàcil de cridar: la culpa és dels altres.
