Deixem enrere una setmana rica en protagonistes. Una cosa que agraeixo perquè sovint l’actualitat em fa sentir com Bill Murray a Atrapado en el tiempo, encallat en un esgotador bucle informatiu. En canvi, en els últims dies hem pogut triar i remenar. La dolorosa vaga de Renfe, l’acord per uns pressupostos necessàriament expansius, l’enèsima apujada de la llum o un nou capítol de les clavegueres a Can Barça han estat com una alenada d’aire fresc. Però posats a triar, confesso que m’han atrapat dues informacions protagonitzades per cefalòpodes. Digueu-me alternatiu.

La recurrència de denúncies d’entitats unionistes contra TV3 fa temps que em va deixar d’interessar. Ara bé, l’objectiu de l’última sí que m’ha sorprès: el Mag Lari. Inés Arrimadas va atiar les xarxes l’agost passat amb un vídeo del mag disfressat de calamar. Primer cefalòpode. Eren del programa L’au pair i Lari deia: «Soy el calamar gigante y vengo a comerme a la princesa, ha ha ha. Parlo en castellà perquè així semblo més dolent». Com sempre, dos es barallen i rep el tercer. Dimarts passat, es feia públic que la Fiscalia ha obert una investigació per una denúncia per «adoctrinament hispanofòbic».

Segon cefalòpode. Corea del Sud segueix sorprenent més enllà de l’oscaritzada 'Parásitos'. La seva música triomfa a YouTube i una sèrie distòpica va camí de ser la més vista a Netflix, segons ha anunciat la plataforma. Encara no heu sentit a parlar d’El juego del calamar? Creada per Hwang Dong Hyuk, el boca-orella ha popularitzat aquesta sàdica crítica d’una societat enfrontada per sobreviure, amb pinzellades d’humor i suspens que ha atrapat milions d’espectadors.

Veurem quin recorregut té la denúncia contra el Mag Lari. En tot cas, em segueixen preocupant i molt aquells que no fan més que retratar Catalunya com una societat distòpica, és a dir, indesitjable. Possiblement, provar d’enfrontar la societat aquí ja fa temps que ha deixat de ser una ficció. És un bucle recurrent que no porta enlloc.