S’ha parlat moltes vegades del dia que va morir la música, tal com ho va batejar Don McLean en la seva genial cançó American Pie. Es referia als fets ocorreguts el dia 3 de febrer de 1959 a Clear Lake, als Estats Units, quan una avioneta es va estavellar, morint tots els seus ocupants, entre els quals hi havia les joves promeses del Rock & Roll del moment: Richie Valens, Buddy Holly i The Big Bopper.

Tres anys més tard, un 5 d’octubre com avui, també ha estat anomenat per alguns com el dia que va néixer la música, ja que es commemora l’edició del primer senzill de quatre joves britànics, plens d’idees, talent i ambició que arribaven per canviar la forma de fer i entendre la música.

Però no ens deixem portar pels fets, els sentiments o els gustos de cadascú, la música, universal i immortal, ni va morir un 3 de febrer, ni va tornar a néixer tal dia com avui.

Des de l’antiga Grècia que alimenta els sentiments, ens remou per dins, és la gimnàstica de l’ànima (Plató) i ens estimula, complint una funció impagable en el desenvolupament humà.

Dotze notes amb combinacions inacabables, que construeixen acords seguint uns principis fonamentals perfectament regulats per la matemàtica de l’harmonia. Els majors donen alegria, els menors evoquen tristor i així anant construint rodes heterogènies; iguals però diferents, que configuren cançons i obres diverses, que no s’esgoten mai.

En temps de tancament domiciliari, era l’única que podia entrar a casa, sense mascareta ni PCR, per fer-nos companyia, com ho fa a la feina, en els viatges, en l’esport o en la passejada diària.

És l’arma més poderosa en la guerra contra la infelicitat (Jason Mraz).

I ja posats, aquest estiu passat també el podríem catalogar com el que la música va ressuscitar, després dels confinaments. La de la tornada dels concerts en directe, de les festes de poble, de les havaneres vora mar, les sardanes de cobla i la dels grups aficionats a les terrasses dels bars.

La música ni va morir mai, ni va tornar a néixer, és com la matèria, que només es transforma, s’adapta a l’entorn, als temps i als costums, amb un catàleg tan extens, que segur que cadascú troba la seva, la que ens fa sentir vius.