Gran notícia la recent inauguració (finalment!) d’un espai per a emprenedors a Figueres. Desitjo que sigui bressol de projectes d’èxit que ben segur aniran en benefici dels mateixos emprenedors i, per tant, també de la comarca.

L’emprenedoria és un llarg camí, plens d’obstacles i que passa per diferents fases –altes i baixes– però sempre amb un objectiu comú i compartit. M’explico.

Quan dos socis volen fer una empresa, al principi tot són bones intencions. És normal. Estan il·lusionats perquè han tingut una idea, més o menys innovadora on veuen la possibilitat de fer un negoci. L’esperit emprenedor de tota la vida i que tants bons exemples tenim al nostre país.

Aquests socis, tot i la bona relació personal que tenen entre ells després de milers d’hores de complicitat i dur treball elaborant el seu projecte empresarial, com a previsors que són i com que estan ben assessorats, acorden solucions pel cas –hipotètic però possible– que perdessin aquesta bona relació; per si l’estratègia a seguir, que avui comparteixen, d’aquí a un temps i per les circumstàncies que siguin, difereix. Però l’objectiu sempre és el mateix: que el negoci rutlli. Sempre hi haurà un objectiu compartit malgrat tots els malgrats que és la continuïtat de l’empresa.

Aquest principi, de fet, és comú a tota la legislació mercantil. Sempre s’intenta salvar l’empresa i, amb aquesta finalitat es proposen diferents solucions o vies segons cada circumstància o escenari. En definitiva, primer l’empresa i després els socis.

És evident que el món de l’empresa i el de la política van per separat perquè, en la política, l’objectiu des del primer dia és, en lloc de fer rutllar el negoci (que en el seu cas seria el govern), es dediquen, més aviat, a debilitar el soci, fer-lo entrebancar i intentar posar-lo en constant evidència. És la típica situació del soci minoritari de les companyies que, com que té poc poder de decisió, es dedica sistemàticament a boicotejar les juntes de socis, a demanar auditories, a impugnar els acords, amb l’única finalitat que li paguin el preu més alt possible per sortir de l’empresa. La música és aquesta.

Com a justificació diuen que tots els governs de coalició d’Europa tenen friccions. I és cert. Però tenen sempre un objectiu comú que és aplicar el programa de govern, salvar-lo i, sobretot, compartir el sentit de la responsabilitat que aquell projecte pels quals majoritàriament els ciutadans els hi han donat la confiança ha de tirar endavant.

No sé si el govern del país està en situació d’haver de demanar concurs de creditors, en causes de dissolució o bé va navegant en tempesta permanent. El que sembla clar és que el projecte comú difereix (si és que n’hi ha) i els competidors no perden el temps. I una vegada més es constata que les coordenades de la política van per altres camins que les del món privat. O potser no.