Aquesta setmana Figueres ha viscut el darrer episodi d’un bonic somni d’art i llibertat que tenia nom propi: Galeria d’Art Lola Ventós. Ha obert les seves portes per darrera vegada en una exposició sota el títol De Profundis; un títol catàrtic que balla entre salms bíblics i Oscar Wilde.
La Galeria Lola Ventós podríem dir que ha estat durant quinze anys un espai d’art, de cultura, de reflexió, de novetat però també un espai de llibertat, d’inclusió i, molt important, de tolerància. Unes característiques que cada vegada es veuen menys en aquest món que vivim on tot ens indica que anem en sentit contrari. Quinze anys pels quals no només han passat un munt d’artistes i idees, d’obres i exposicions, sinó que a més s’ha combinat amb els tallers que feia la Lola a petits i grans; un taller ple de pintures, dibuixos i una permanent olor a trementina que proporcionava un benestar tan bon punt s’hi arribava
Les circumstàncies, i no la Covid com deia la mateixa la Lola Ventós, han fet que aquest projecte arribi al final; que esperem que només sigui un punt i a part, una aturada en el camí perquè algú altre trobi la mateixa àuria i màgia que contenen aquelles parets plenes d’idees i del xivarri de tots els nens i nenes que hi han passat, que sempre hi seran, amb les mans plenes de pintura fent dibuixos tan impossibles com meravellosos.
La Lola Ventós i la seva Galeria representen com ningú l’empenta de l’art, la combinació d’essències, idees i perspectives, la lluita entre la bellesa, la llibertat i el respecte a les idees en un clima molt proper allò que en el segle XVIII, el de les grans revolucions, entenien com a fraternitat.
Escrivia el poeta italià Arturo Graf que qui en art ha arribat a mestre pot prescindir de les regles; quedaria per establir què és un mestre, però, al meu modest entendre, aquesta Galeria d’Art i Lola Ventós ho han estat, ho són, i la prova fefaent és el trencament sistemàtic de les regles per aconseguir una llibertat, dins l’art i la vida, de la qual durant uns anys hem gaudit a Figueres.
