El dilluns, dia 6 de setembre, ens va deixar una de les veus literàries més representatives de la Catalunya Nord, Renada Laura Portet. Una lletraferida que va conrear narrativa breu, novel·la, novel·la històrica, drama, assaig, investigació lingüística, toponímia i poesia. Fou aquest últim gènere literari que ens uní i que va fer que no ens perdéssim el rastre fins al dia de la seva mort.

Encara tinc ben viu el record de quan la vaig conèixer... Va ser en una Nit de Sant Jordi a la Catalunya Nord, quan se celebrava la festa del lliurament dels Premis Literaris a la seu de l’antic Convent de Sant Domènec, que aplegava, sota les seves arcades, la lluïda i concorreguda festa, presidida pel, llavors, president de la Casa de la Generalitat, l’historiador i periodista Enric Pujol. A la Renada i a mi, ens acomodaren a la mateixa taula i compartírem el mateix goig de rebre un premi literari, ella s’endugué el de narrativa per Una dona t’escriu i jo vaig rebre el de poesia per Lletres al vent. Això s’esdevenia l’any 2004 i, des de llavors, no vam perdre mai el contacte; ens escrivíem sovint i ens telefonàvem, tot i que, últimament, la dificultosa oïda de Renada feia que, després de parlar per telèfon, ens haguéssim d’enviar un e-mail per aclarir-nos sobre el que havíem dit o escoltat.

Per als qui no la coneixíeu, m’agradaria reproduir-vos la descripció del que vaig percebre d’ella i que vaig titular Retrat Difuminat. Deia així: «Els ulls, un poc empetitits pels anys de lectura àvida, són d’una blavor insondable. La veu, harmoniosa i molt femenina, accentua el poder encisador del seu esguard que ens revela una persona inquieta i eruditament curiosa; més que curiosa, enamorada de la paraula escrita. La seguretat amb què parla de qüestions lingüístiques, de literatura, de topònims, de poesia... fa que els qui som lletraferits ens hi acostem i desitgem de conèixer-la més a fons. La seva primor i la poqueta estatura, així com el suau gest i el blanc cabell adaptat gràcilment al cap, fan pensar en una ballarina que va de puntetes per la vida dansant al so de la música que emana dels textos que llegeix, dels que elabora, dels documents històrics que cerca i que reelabora per a nosaltres amb ritme propi, amb el seu delicat i interessant pas. Els seus escrits desprenen un perfum personal, un ordre interior, intensificat en la seva poesia, que ens fan imaginar el repte d’una realitat: la seva. Naturalesa i ànima: zones de l’univers que sovint s’uneixen en l’art. Intentarem de descobrir les passions que el pudor de parlar d’un mateix fa amagar rere el mantell brodat de la poesia. En els ritus òrfics i en el culte a Dionís, l’ànima es fonia amb la naturalesa. Ho explica molt curiosament Maria Zambrano: ‘l’ànima cerca allò de musical que té la natura, és una crida als poders còsmics que fa l’home quan li dolen les entranyes de la seva vida’. És una manera d’escoltar el nostre silenci i la nostra soledat. És amb aquesta intenció –la d’escoltar el seu silenci– que m’apropo a la poesia de Renada-Laura, convençuda que hi trobaré l’essència del seu silenci, de la seva soledat. Voldria trobar-hi el perfum de la dona, de l’escriptora, de la mare, de l’amiga, de l’amant, de la investigadora, de la patriota, de l’àvia... de la musa d’un pintor».

Feia dies que em sentia neguitosa en no rebre resposta als meus correus, ni a les meves trucades telefòniques, finalment, m’arribà la notícia que temia rebre. He acudit a la catedral d’Elna, on, no fa gaire, a petició de Pere Manzanares (gran amic seu) encara la va poder saludar el president Puigdemont. Allà vaig pregar per ella, allà vaig recollir aquell esperit que ens unia i no el deixaré anar, sempre viurà en mi, fins que ens tornem a trobar en l’espai sideral, qui sap si lliures de patiments...