En aquesta escalada boja de voler anar sempre a més –a escala material i econòmica– en la qual ens hem trobat immersos durant els últims 200 anys, el PIB ha estat l’indicador bàsic de si anàvem bé o no. El PIB (producte interior brut) és una mesura de la macroeconomia que valora la producció i els serveis d’un país o regió en un període de temps, normalment un any. Però sabem que el resultat d’aquesta mesura no és real. Fa falta ajustar-ho en diversos camps: mirant de deduir l’economia submergida, tenint en compte l’impacte social, i mesurar l’impacte ecològic de moltes activitats que, sovint, tiren pel dret mirant només els guanys econòmics mentre es carreguen l’entorn en el qual vivim. Doncs sembla que, ara, la Cambra de Comerç de Barcelona està elaborant un sistema d’indicador alternatiu en el qual es tindrà en compte la sostenibilitat i el benestar social.

El principi de la macroeconomia que preconitza que si jo vaig bé els altres també van bé, és a dir, que si jo m’enriqueixo, ajudo amb la meva activitat a enriquir els altres, s’ha demostrat que no funciona, perquè ha imperat l’avarícia i l’individualisme en lloc de l’esperit cooperatiu i de compartir. Aquesta acumulació en pocs (es diu que l’1% de la població acumula quasi el 99% de la riquesa mundial) afecta també l’erari públic, ja que molta d’aquesta riquesa individualista mira d’esquivar els impostos oportuns, i tan necessaris! I ara s’adonen que amb les retallades està fallant la sanitat (que afecta sobretot els seus treballadors) i falla també l’educació, que repercuteix en el futur de la investigació, que els afecta directament.

I sorgeix aquesta reflexió: és cert que, en termes absoluts, hi ha hagut un cert progrés econòmic, però... s’ha traduït en benestar social? I la resposta és clara. El cert progrés econòmic ha sigut en limitats i reduïts cercles, i el benestar social ha minvat perillosament.

És lògic que, havent-se adonat dels errors i conscients que el principi del si m’enriqueixo, ajudo a enriquir els altres, es pot girar com una truita, s’està veient la següent premissa: si empobreixo als altres, m’acabaré empobrint irremeiable. La vida és recíproca en tots els sentits. Estem veient que amb el medi ambient emmalaltit, nosaltres emmalaltim, i en el sentit material, si hi ha diners i menjar per a tothom, el fet de no repartir-ho equitativament pot provocar un desequilibri en què tothom surti perdent.