Vivim en una societat que podríem denominar com a «farta»; farta de tot, fins i tot els més iconoclastes –i els que es pensen que ho són. De fet, no tota la nostra societat, sinó una part, és la que es pot permetre estar farta. Hem assolit un alt grau de benestar, a canvi de grans desigualtats socials, és clar, perquè res és gratis en aquesta vida.
Vivim en una abundància no valorada. Llencem quantitats indecents de menjar diàriament, sovint canviem tota mena d’utensilis pel sol gust de fer-ho o perquè amb allò de l’obsolescència programada cal anar canviant la cafetera, el microones o la televisió cada quatre dies.
A Catalunya, per exemple, cada ciutadà llença cada any uns trenta-cinc quilos de menjar –s’entén menjar del qual no n’ha fet ús–; els especialistes ho denominen ‘malbaratament alimentari’; és molt curiós perquè resulta que per assegurar-nos que no ens falti res, cal preveure una gran quantitat que es farà malbé.
Aquests dies i com era esperar, hem sabut que una part de les vacunes destinades a la immunització de la ciutadania de la Covid-19, s’està fent malbé, està caducada o a punt de caducar perquè el ritme de vacunació ha davallat, amb la qual cosa una part d’aquestes dosis, que l’Administració ha pagat religiosament, probablement siguin per llençar a les escombraries. Per aprofitar-les, s’ha començat a fer dosis de recordatori en centres per a gent gran. Sembla que ara que ja se supera el 75% de vacunats, la resta no vol, no li interessa o té altres prioritats.
A Espanya, sis milions de dosis esperen un braç per inocular-se. Llençar-ne perquè han caducat, és imperdonable. Tot ho tractem com si fossin iogurts, confirmant la teoria que vivim en una societat farta, massa. I tot plegat em recorda una frase de l’enyorat Eduardo Galeano: «Estamos en plena cultura del envase. El contrato de matrimonio importa más que el amor, el funeral más que el muerto, la ropa más que el cuerpo y la misa más que Dios». Ve a ser això, i així ens va.
