Digueu-me antic, passat de moda, o d’un altre temps, però soc dels que pensa que, d’entrada, s’ha de parlar de vostè, si més no, a la gent gran. També és cert que, com més anys em poso al damunt, més se’m dirigeix d’aquesta manera i no és que m’agradi, perquè em fa sentir massa vell, però negar-ho seria estar cec a l’evidència.
Val a dir, però, que cada cop hi ha menys joves que ho fa.
Potser la modernitat està fent canviar les relacions humanes, potser les barreges de costums o que avui aquestes formes ni s’estudien a l’escola, ni es parlen a casa. Ni tan sols dins l’àmbit comercial, ja que rebem publicitat en xarxa que es dirigeix a nosaltres com si ens coneguessin de tota la vida.
Sense entrar en exageracions (com la dels fills que parlaven de vostè als pares o entre companys de feina), penso que una mostra de respecte, en un primer contacte, demostra educació i saber estar. Ja es cuidarà l’interlocutor, si ho creu escaient, de rectificar-nos per donar-nos peu a establir una conversa més propera.
És com la salutació pel carrer, «Adéu-siau» o «Passi-ho bé» que no costa i que pot omplir el silenci tens d’un encreuament solitari.
Per un moment vaig pensar, durant el confinament, quan les sortides al carrer eres escasses i solitàries, que recuperaríem la salutació espontània, encara que no fóssim coneguts, com els motoristes que aixequen el polze quan es creuen. Però sembla que no, que les noves generacions no estan per orgues i anem perdent un signe que, per a mi, és sinònim de classe i respecte.
I en mig de tot plegat, llegeixo la notícia que un futbolista exblaugrana, de gran renom, té una clàusula en el seu contracte per la qual cobra una milionada per ser amable. És a dir, que per saludar a la gent, per somriure, per mostrar-se proper és recompensat econòmicament.
Reflexionem, ja que aquest xicot és un mirall per a molts adolescents, que creixeran aprenent que per ser amable s’ha d’exigir un premi, quan la realitat hauria de ser a la inversa, que no ser-ho hauria de ser motiu de sanció.
Entenc, amb tot el que estic veient, que aquelles maneres que s’heretaven de pares a fills i que marcaven aquella línia de respecte, aniran desapareixent i acabarem parlant com escrivim els missatges, menjant-nos lletres, sense accents ni comes. No sé si és que les formes canvien o més aviat que es perden.
