Gent amunt i avall, tot mercadejant i fent petar la xerrada. Fa un matí assolellat, lluminós, del pic de l’estiu. La mar, quasi en calma, és d’un blau potent, encès. L’agost calent, senyal corrent, es deia abans. Van passant les hores...
– Aaah!... Ma...ma...
– Ara, ara ve la mama...
L’home, amb barret i calces curtes, gira el cotxet de la criatura i es posa a mirar goludament les fruites: vermell de les síndries tallades, dels préssecs vellutats, de les cireres... Groc dels primers raïms madurs ja, de les pomes, de les prunes...
– Voilà...combien?
– Aquests a vuit. A huit, huit euros...
– Niña... ¿a cuántos ‘ebros’ has dicho?
– Emprovi’s aquest trenta-set...
– No, si ja ho deia jo que tinc el peu més petit...
Més enllà, una rossa tenyida, al voltant dels cinquanta, de pits i cuixes exuberants.
– Sifle fort, Jean!
– Venga ya, nenas, que me voy a la playa... ya mismo.
– Aquests t’aniran bé, Maria. No trobes?
– Sí, ja els he vist abans.
– Ça va?
– Una talla más, madame. Mucho pecho usted...
Enmig de les parades, música estrident, sí, música d’estiu. Sota el pont de la ribera, unes basses encalmades que ja no surten al mar, somortes. Cau el sol, gairebé foc, on no arriben els tendals. A la bocana dels carrers que donen a mar, un bleix suau de gregal.
– Ven, reina, eso es para ti.
– Anem a comprar i després ens refrescarem a l’aigua...
– Et bien sûr... A toute vitesse.
Samarretes blaugranes: Piqué, Busquets, De Jong...
– Esto es para hombres, reina, como el fútbol.
– Pardon, monsieur.
– Sorry!
– Oye, perdona. ¿Tienes braguitas azules?
– Vine, maco, que porto de tot i tot baratot!
– Ei, escolti!... Cony d’home...
– Oui, oui... Mais...
El carrer fa estona que és ple de gent diversa, de tots colors. La xerradissa no ens deixa sentir quasi res. El contrast entre unes dones magribines, tapades de cap a peus, amb algunes turistes nòrdiques mig despullades, és ben estimulant. La parada de les flors vessa de geranis, roses, clavells, petúnies... Darrere del Castellar s’han esbargit alguns núvols que hi havia i el cel és ara blau com la mar. Quatre gavians revolen amb elegància sobre la platja, curulla de gent. Com pesa, al clatell, aquest sol d’estiu!...
Després, al vespre, fora ja els tendals i les furgonetes, fora tota la gent, aquest carrer semblarà un altre. No sempre pot ser mercat, ja es comprèn. I demà serà un altre dia, dijous, diuen...
