Els antics grecs tenien la creença que el cosmos, el món, estava basat en un mateix model, i varen percebre que la natura i l’ésser humà estaven construïts seguint una mateixa proporció reiterativa. Aquest patró –anomenat proporció àuria, divina proporció, o nombre auri– es va exportar a les belles arts, la música, la dansa, l’arquitectura o a l’escultura. Escrivia el periodista i escriptor Manuel Brunet (L’Empordà i els empordanesos, 1943) que l’Empordà s’assembla més a la Grècia ideal que la gent s’imagina que no pas a la Grècia real: «L’Empordà és obra d’arquitecte, amb plànol d’escala rigorosa. I és una obra acabada, sense falles ni renúncies de cap mena [...], el mar que se n’entra planura endins en forma d’amfiteatre, com un gran estadi. Les muntanyes també són col·locades en forma d’amfiteatre».

L’any 1964 l’enginyer figuerenc Frederic Macau va determinar en el seu estudi «L’Alt Empordà geometritzat per la tramuntana» (Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, núm. 5) que el golf de Roses guarda la relació àuria en les seves proporcions, i ens recordava que aquesta relació «fou adoptada per aquell poble d’artistes [els grecs] com una de les regles fonamentals per aconseguir les proporcions de totes les figures». Acceptant això, no caldria dubtar que l’establiment al segle VI aC de les colònies d’Emporion i de Rhode va estar motivat primordialment per una emoció estètica dels mariners foceus, admirats per la forma d’el·lipse de la badia. L’objectiu previst d’establir mercats en aquesta regió costanera seria subsidiari.

Els empordanesos tindríem, doncs, patent per declarar-nos hereus del geni creatiu, constructor i artístic dels grecs, de la seva bona reputació per al comerç, de la dieta mediterrània (vinya, olivera, cereal), d’una geografia bessona (la planura agermanada amb l’Àtica, les serralades dels Aspres i les prelitorals de Rodes i l’Albera casen amb les del Peloponès...), que ha configurat el paisatge dionisíac més antic de la península Ibèrica, amb una ordenació de les vinyes que suggereix un ordre clàssic (penso en les finques de La Vinyeta, o en el cartesianisme de les d’Arché Pagès). La geometria de les esteses d’olivars té orientació cap al mar, com feien els grecs (els romans les orientaven cap a l’interior). Ens podem considerar ensems continuadors del seu caràcter renegaire, però també del festiu, amb una idiosincràsia que mescla en porcions no sempre d’igual mesura la rauxa (empelt de l’epicureisme amb el materialisme modern) amb el seny que imposa la racionalitat àuria. Tindria tota la lògica que l’Empordà hagués estat el bressol de la sardana, dansa que conjuga ritmes melòdics i aritmètics (el català, és l’únic poble que fa comptes fins i tot ballant).

L’Antiga Grècia tenia muntanyes màgiques i sagrades (Olimp, Parnàs) famoses per les seves llegendes i mites, atributs trasplantats al Canigó èpic i al santuari de la Mare de Déu del Mont, que com la font Castàlia ha estat brollador ininterromput de poesia. També la Costa Brava és plena de llegendes de sirenes, nimfes, roques, coves i d’altres elements naturals o fantàstics. Tal vegada hem heretat el sentit i deure de l’hospitalitat homèrica a través de la dispensada als pelegrins al monestir de Sant Pere de Rodes. Compartim amb els pobles grecs un sentiment de xovinisme profund («Ni catalans ni francesos, empordanesos!»), mantenim una tradició de conservadorisme i progressisme socials alhora (Pèricles –amb un carrer dedicat a Roses–, fou el líder democràtic d’Atenes; Abdó Terrades –amb plaça a Figueres–, pioner del republicanisme federal espanyol).

Hi ha panegírics que inflamen l’ànima ètnica d’un poble quan aquest pateix. Lord Byron (que va morir en la guerra d’alliberament de Grècia contra els turcs el 1824) va escriure: «Bella Grècia! Trista relíquia d’una vàlua passada! Immortal, encara que ja no; tot i que decaiguda, gran!». L’escriptora Rosa Regàs (de doble residència, alt i baix empordanesa) va escriure el 1983 aquesta floreta que ens hauria de generar endorfines a grapats per remuntar el vol baix que ara seguim: «Els empordanesos van segurs per la vida i no temen la mort perquè saben que tant si hi ha un altre món com si no, en aquest almenys els ha tocat viure en un dels llocs més bells i pròspers de la terra».