Des del Baix Empordà, on visc ja fa quatre anys, recordo amb bon gust les Mostres del Vi a la Rambla de Figueres, on una bona part dels cellers de l’Alt Empordà exposaven la seva producció. Sempre amb novetats i varietats noves. La Denominació d’Origen Empordà engloba, ara, quaranta-un cellers inscrits a la DO, escampats en quaranta-vuit municipis, de l’Alt i el Baix Empordà.

Estic vivint a Pals, que està dins la zona de la DO Empordà, on hi ha tretze dels cellers escampats entre el Montgrí, les Gavarres i el massís de Begur. En la botiga més gran de vins, entre Esclanyà i Palafrugell, s’hi troben noranta-tres vins blancs empordanesos i cent setanta de negres de la DO Empordà.

Sembla que aquest any, a causa encara a la pandèmia, no hi haurà Mostra del Vi a Figueres, però s’han mantingut les Rutes enogastronòmiques per diferents cellers de la comarca. I altres experiències de maridatge de vi amb xocolata, amb formatges, que he pogut assaborir al Mas Geli de Pals. Entre aquest celler, molt nou, el celler d’Esclanyà, i el de Mas Oller, a Torrent, visc a prop de la cultura del vi.

Una cultura mil·lenària que els grecs van portar al nostre Empordà el segle VI aC. El molt recordat i enyorat veí, mentre era a Sant Pere de Figueres, l’Eduard Puig i Vayreda, ens recorda aquesta arribada en el seu llibre El jardí de Dionís. «Els grecs de l’Àsia Menor de la ciutat de Focea foren experts navegants que exploraren bona part del mar Egeu, el Jònic i el Tirrè fins a arribar al Mediterrani occidental on funden Marsella i des d’allí arriben fins al golf de Roses, potser empesos per alguna adversitat climatològica, on funden la colònia d’Emporion (segle VI aC), focus des d’on presumiblement la cultura del vi s’expandeix pel sud de la Gàl·lia i part de la península Ibèrica, possiblement encara no el conreu de la vinya, tot i que no se sap amb certesa si ja existia un cert conreu rudimentari entre els indiketes, o sigui, els pobles indígenes. Totes les colònies gregues del Mediterrani són centres de difusió de la cultura del vi, en el sentit del consum i intercanvi comercial».

A Catalunya, els primers casos de fil·loxera, provinent de França, es localitzen el 1879 a la comarca de l’Empordà, i malgrat les mesures preventives adoptades, va arruïnar fins al darrer cep del país al voltant de l’any 1901. Algunes contrades del país no han recuperat encara ni la seva població ni la seva economia d’abans de la fil·loxera.

En el període entre guerres mundials neixen, a casa nostra, les primeres cooperatives vinícoles; actualment la DO Empordà ocupa més de dues mil hectàrees de terreny. Més enllà del vi blanc, del negre i del rosat, hi ha també una llarga tradició en els vins dolços, com la garnatxa.

Ara, amb peus resistents a moltes malalties, i amb molta varietat de ceps, un dels problemes que es troben els cellers que fan cultiu ecològic és el míldiu. Però, des de fa un temps, i amb la pandèmia s’ha agreujat, el problema més important és la proliferació excessiva dels senglars en les nostres muntanyes, que baixen fins a les vinyes i fan greus destrosses dels raïms que ja maduren.

El setembre és el mes de la verema i de la premsada del raïm. Arreu de la nostra comarca se sent la fortor de les premsades. Hi ha cellers que tornen a oferir la festa de la verema i el fet de trepitjar el raïm en semals, com es feia abans. Jo recordo de petit, a casa, que uns dies de setembre s’omplien de poda, de premsada i de primer raig de vi sense fermentar.

He trobat una frase que resumeix la cultura del vi entre nosaltres: la vida és massa curta per beure vi dolent. En la majoria dels restaurants de la Costa Brava i de tot l’Empordà, es poden beure vins de la nostra DO, per uns preus assequibles. Uns vins que van guanyant punts a la Guia Peñín, i en moltes Fires i Mercats.

En definitiva, el vi està íntimament lligat, almenys en els seus orígens, a la tradició dels pobles mediterranis i a tota la seva àmplia zona d’influència civilitzadora. Brindem, en les nostres festes i en els àpats familiars, amb el bon vi de la nostra terra.