Que a la democràcia de l’Estat espanyol hi ha anomalies o deficiències de funcionament és una evidència. Ara bé, essent curosos, Espanya no és Turquia però està clar que tampoc és el Regne Unit o el Canadà. Arran d’això podríem citar diferents episodis recents, però aquests últims dies han ocorregut dos fets que abonen, encara més, aquesta idea.
Madrid, capital (no concepte) com diria l’Iu Forn, la de la «Libertad», finalment ha tornat a dedicar un carrer al falangista Millán Astray. La restitució de la placa ha estat fruit d’una sentència del TSJ de Madrid, i l’Ajuntament de PP, Ciudadanos i Vox s’ha limitat a no fer-hi res, cosa que vol dir que ja li sembla bé. Millán Astray va ser fundador de la Legión i el 1936 va ser nomenat director de propaganda, premsa i ràdio de l’exèrcit rebel, esdevenint un personatge clau en la difusió del missatge franquista. Conegudes anècdotes com l’enfrontament a Unamuno a la Universitat de Salamanca, on, després que l’escriptor pronunciés el famós «venceréis pero no convencerís», Millán Astray li va etzibar «mueran los intelectuales!» (tot i que no està clar si va dir «muera la intel·ligència»). Personatge sinistre que queda perfectament retratat i interpretat de forma brillant per Eduard Fernández al film d’Alejandro Amenabar Mientras dure la guerra.
Clar que en un país on encara és legal la Fundació Francisco Franco, això, simplement, és una conseqüència lògica. Blanquejar el franquisme. Els intents de les lleis de memòria històrica, fetes amb la millor de les intencions, són insuficients perquè encara hi ha partits amb la complicitat de certs poders de l’Estat que fan malabars jurídics i distorsions històriques per mantenir personatges de passat obscur en els seus altars.
I quan la meva indignació per l’apologia franquista supura pels carrers de la capital de l’Estat, topo amb l’homenatge per la llibertat d’Agustín Amaraz. Tot una gentada, amb càntics i aplaudiments, es va passejar pels carrers del barri de Santutxu de Bilbao celebrant la llibertat de qui va ser membre d’ETA i condemnat per l’assassinat de quatre persones. Un bagatge no gaire honorífic per organitzar una festassa popular perquè, si bé ja ha complert la pena i ha tingut la seva penitència, puc entendre que els familiars celebrin la seva llibertat, però tampoc seria imprescindible organitzar un aplec de festa major. Ni que sigui per respecte a la gent que va matar a sang freda.
Així doncs, amb la gent que ha aportat coses positives a la societat i al país, que ha treballat pel progrés social i econòmic, que ha sigut benefactora de la cultura, que ha excel·lit en qualsevol dels camps de la vida i era gent de bé, hem d’anar fent homenatges a personatges bastant sospitosos de no estimar la pau.
La pau està de rebaixes. Tenia tota la raó un diputat català quan augurava que el futur ens ha de portar pel camí del bé perquè, en el camí del mal, hi ha un embús de nassos!
