El fotoperiodisme està de dol. La setmana passada va morir Xavier Mercadé, considerat el fotògraf musical més important de Catalunya de les últimes quatre dècades. No érem amics ni coneguts. Diria que érem saludats. Havíem coincidit unes quantes vegades a l’Acústica de Figueres amb amistats comunes. Poc temps, però suficient per captar la passió de qui viu un ofici.
Només unes hores abans del seu traspàs, Mercadé compartia a les xarxes una fotografia d’Albert Pla de la seva exposició Rock viu. Quatre dècades de rock a Catalunya presentada al Palau Robert de Barcelona. Inesgotable fins al darrer alè. Jordi Bianciotto escrivia a l’obituari d’El Periódico com aquesta hiperactivitat professional havia desembocat en l’expressió 'Fer un Xavi' en l’argot dels fotògrafs del país. Això era, per exemple, retratar una banda de metal en un club, sortir a corre-cuita en moto per captar el cantant melòdic del moment en un teatre i acabar en un concert d’ska-hardcore a la quinta forca. El seu rècord eren set escenaris diferents el mateix dia. Només així es pot entendre que aconseguís un arxiu amb més d’un milió d’imatges capturades a més de catorze mil concerts.
Mercadé senzillament «fotografiava i escrivia sobre tot el que es mou en l’escenari des del 1984», com es presentava a Twitter. Al llarg d’aquests anys, hem gaudit de la seva capacitat de captar com pocs l’ambient dels concerts des de diverses publicacions però sobretot des de la revista Enderrock, que li va dedicar una edició especial amb motiu del seu número tres-cents. Un monogràfic que ha estat el fonament de l’extraordinària mostra Rock viu que es pot veure fins aquest cap de setmana a Barcelona. Mercadé representava com pocs allò que va dir Henri Cartier-Bresson: «El fotògraf no pot ser un espectador passiu, no pot ser realment lúcid si no està implicat en l’esdeveniment». Que la terra et sigui lleu, company.
