Davant l’emergència climàtica, ara sí que ja cantada a cor per a tots els estaments públics, potser és l’hora de preguntar-nos, no què faran els estats i els seus governs, que em temo que seguiran la mateixa política de pensar en l’economia i no en l’entorn, tot i que saben que si l’entorn, el medi ambient, peta, l’economia se n’anirà en orris. No, no és qüestió de preguntar què faran els governs. Ara és el moment de pensar què farem nosaltres.
I formulo unes quantes preguntes a raig. Volem ser o tenir? Som capaços de comprar només el que necessitem? Podem gastar una mica més en un producte de km 0 i no fer-ho en una cosa supèrflua? Podem comprar productes produïts a la vora i que necessiten transport ni intermediaris? Podem comprar productes que s’han fabricat sense explotar persones en països menys desenvolupats? Com pot ser que un producte que ha fet molts quilòmetres, que ha estat manipulat, envasat i ha passat per diverses mans sigui més barat que el produït al costat de casa? Per què els aliments que venen d’ultramar surten més bé de preu que els elaborats pels nostres pagesos? Qui hi guanya?
A qui explotem amb la nostra actitud de comprar més barat? Com valorem realment el que necessitem i el que no? Podríem preguntar-nos si realment necessitem una cosa abans de comprar-la? Serem capaços de reduir? De decréixer? Quin daltabaix es produirà si totes les persones fem l’exercici conscient de comprar només el just i necessari? Com l’afrontarem? Serem prou resilients als canvis socials que això pot provocar? Com ens reorganitzarem? En economia es diu que el fet de satisfer un desig en disminueix la necessitat. S’explica amb la set i el vas d’aigua. Quan tenim set, desitgem un vas d’aigua i ens el bevem amb delit. Potser ens en beurem un segon, però el tercer ja no ens fa ni fred ni calor, més aviat el rebutgem, ja que ens sentim sadollats. Llavors...
Com s’ho fan per enredar-nos per a què comprem i comprem? I no només objectes, sinó productes de satisfacció sensorial... Veritablement creiem que tot això ens farà més feliços? Aquest és l’esquer que ens posen. Per què hi piquem tan confiats si sabem que tots aquests productes només acaben provocant-nos frustracions, una vegada rere l’altra? A l’ase se li penjava una pastanaga davant perquè, intentant atrapar-la, estirés el carro... però de manera que mai pogués abastar-la!
