Cada vegada menys, és ver, però les llars empordaneses encara salen anxoves i olives per al rebost de la tardor i l’hivern; salar mots és –com els taps– un producte típic de Cadaqués, però aquest reducte geogràfic molt més estès abantes a la comarca (com mostren alguns topònims: Palau-saverdera, Sant Climent Sescebes...) sembla que va perdent (irremeiablement?) pistonada. La parla d’aquesta vila costanera és un tresor que hauria de merèixer la mateixa cura i empara que pugui rebre qualsevol espècie biològica o cultural en vies d’extinció. Malgrat la magnífica documentació fraseològica al llarg de les darreres dècades sobre el tema (Ernesta Sala, Elda Cruanyes, Firmo Ferrer, Heribert Gisbert, Montserrat Contos...) l’ús oral del cadaquesenc va minvant fins a cotes preocupants. La forta immigració –boliviana en un grau notable– ha tingut un paper rellevant en la davallada dels demostratius llatins ipse / ipsa (popularment coneguts com a articles salats), però no pot servir de subterfugi per a un fenomen policrom, que inclou el desaïllament del teixit físic i social.

Jo també parli cadaquesenc

És per això que la publicació de novss aportacions sobre el patrimoni cultural d’aquest antic poble mariner i de pagesos de la vinya i l’olivera, ara d’istiuejants cosmopolites, em produeix un doble sentiment: de satisfacció pel que suposa d’enriquiment i llegat per a generacions futures, i alhora de consternació pel que pot semblar una crònica d’un òbit lingüístic anunciat (Ix!). Paraulari de Cadaqués (Farell Editors, 2021) del filòleg gironí Pep Vila ha estat una empresa homèrica, de quinze anys de recerca a hemeroteques, arxius i de converses amb pescadors i clients del geriàtric per confegir un volum de gairebé 500 pàgines de paraules, expressions idiomàtiques, refranys, ditxos, textos de cançons per al Ball de la Patacada..., una història de Cadaqués ordenada per conceptes. El mateix autor, tanmateix, confessava (Empordà, 12-I-2021) que la cultura oral de Cadaqués és un patrimoni en vies d’extinció, un subdialecte en regressió, parlat sobretot per gent gran, ja que el jovent indígena –per vergonya– ja no gosa emprar-lo fora del limes de la collada de Sa Perafita.

L’exalcalde i bon amic Miquel Figueras m’explicava fa poc que hi ha una consciència comunitària que cal fer alguna cosa ara i ja! El grup d’havaneres Cap de Creus, del qual ell és cantaire i portaveu, introdueix tant com poden cançons amb lletra i veu del poble, existeix des del 2010 un Centre d’Estudis Cadaquesencs (CEESCA) amb una comissió de parla, en un concurs radiofònic en directe (Gent salada. Jo també parli salat) nens i nenes cercaven – la pandèmia l’ha estroncat de moment– la complicitat de pares i d’avis per esbrinar paraules en desús. S’admeten més idees per evitar una UCI del cadaquesenc: representar peces de teatre en la garla local, i si les Patacades no es limitessin a la festa de Sant Sebastià; i si una televisió autòctona Nòs amb Nòs tingués una freqüència diària de programació de notícies i documentals, setmanal per a entrevistes i curs de llengua? I si la Conselleria d’Educació de la Generalitat adoptés l’escola-institut Caritat Serinyana-Cap de Creus com a aulari de protecció singular, amb un mínim d’assignatures en el subdialecte vernacle; i si es fes un mercat dels dilluns on marxants i compradors només fessin servir els articles Es / Sa, i si es concedissin petites bonificacions tributàries a qui acredités un nivell bàsic de comprensió i expressió de Salat For Beginners (Tafot!). I si es promocionés el lema «Salar també és de gent fina», i si...

Seria un gest de solidaritat coral que el conjunt de la població emporitana prengués un posicionament «d’esforçar el rem» per preservar aquesta gràcia de l’Empordà, que no hauria de córrer la mateixa fortuna que altres viles de la Costa Brava com Begur, Blanes, Pals o Tossa de Mar. Encara hi som a temps. Si volem peix, ens hem de mullar el cul.