El 22 de juliol es va commemorar (alguns el varen ignorar amb el cap cot, d’altres potser ho varen celebrar) el centenari del Desastre d’Annual, en què les tropes colonials espanyoles varen perdre aquesta batalla ignominiosa de la Guerra del Rif davant les tropes irregulars del líder Abd el-Krim. Això ja és història passada i estudiada. Del que he llegit sobre el tema, voldria recomanar les novel·les Imán (1930) de Ramón J. Sender, Recordarán tu nombre (2017) de Lorenzo Silva, així com el llibre de l’historiador britànic Sebastian Balfour Abrazo mortal (2002).

El diari figuerenc d’esquerra Avant publicava (17-6-1931) aquesta nota: «El nom tràgic d’Annual. Perquè val la pena reproduïm traduït del periòdic madrileny La Tierra, tot el que costà la tragèdia d’Annual, essent Alt Comissari d’Espanya al Marroc el nefast general Berenguer: Morts… 11.500, Ferits… 875, Presoners ... 1.500. I en la reconquesta: Morts… 1.800, Ferits… 6.500. Total: Morts… 15.300, Ferits… 7.375, Presoners… 1.500».

Quants d’aquests soldats morts (els ferits eren normalment rematats, i pels presoners, sobretot oficials, es demanaven rescats) provenien de l’Empordà? Els 400 soldats de la joventut empordanesa de la lleva del 21 en terres de Moreria formaven part del regiment d’infanteria San Quintín nº 47, sota el comandament del general Queipo de Llano, amb una companyia liderada per un tinent figuerenc: Caudeli. No he trobat estudis al respecte, però es pot deduir que la quota empordanesa devia ser més baixa que la mitjana de la resta de l’exèrcit: existia la possibilitat d’alliberar-se d’aquest servei a la pàtria mitjançant la redempció.

L’amic Santi Coll m’informa que joves empordanesos aconseguien escapar-se d’anar-hi a canvi d’aportacions de cereals i, sobretot, oli i vi. La redempció més eficaç era la pecuniària: a canvi de diners, en alguns casos demanant crèdits bancaris per pagar al govern tres mil pessetes en tres anys (al seu darrer llibre, Els dos germans, Joan Vergés ens il·lustra sobre la família de l’Eugeni Arolas a Llers) podies encolomar el fusell a un soldadet de casta miserable.

Els que no podien escaquejar-se, un cop en terres africanes podien pagar perquè un altre company plebeu fes les vigilàncies amb armes o per poder combatre des de la rereguarda.

L’impacte del desastre i les crítiques ferotges sobre la qüestió del Marroc van arribar a la premsa local figuerenca (Empordà Federal, 12-XI-1921), també amb la repatriació de tropes se’n va parlar de l’estúpida aventura africana (Empordà Federal,12-VIII-1922). En la parla col·loquial d’aleshores quan, per exemple, uns futbolistes tenien la moral baixa abans d’un partit es deia que estaven «més moixos que si vinguessin d’Annual». Dins de l’aplec d’anecdotaris que es podria recollir amb consultes més extenses al cercador Regira de la biblioteca Fages de Climent, o amb històries locals narrades per les famílies d’antics combatents, voldria destacar una història inèdita, que va omplir Figueres i la comarca de joia, redactada per V. A. (Ampurdán, 7-I-1976), que va tenir per protagonistes Alfonso XIII i la família d’Alfonso Rosa Pujol. En una visita al castell de Sant Ferran i per interessar-se pel projecte d’un pantà, un dijous 16 de maig de 1923, una noieta –cunyada de l’Alfons–, es va acostar al rei amb un ram de flors i un prec: «Mi cuñado que es soldado de cuota lleva 21 meses en Africa, queria pedir su retorno». Aquell diumenge una carta del Gobierno reclamava més detalls d’aquella «cuota». El diumenge següent arribava un tren especial amb el soldat Rosa i la resta de «cuotas» empordanesos.

El juliol de 2005 Joan Tardà, com a portaveu d’ERC, va sol·licitar que el govern d’Espanya demanés perdó als rifenys per l’ús d’armes químiques entre 1920 i 1927. Aquest gest encara no s’ha produït, i seria d’ingenus reclamar ni tan sols una excusa als Borbons actuals per haver enviat a l’escorxador o a l’infern espiritual desenes de milers de joves de tots els racons de la península i de les illes (a Menorca aquest esdeveniment s’ha recordat amb una especial emoció), que varen deixar la pell per mantenir els interessos espuris del caciquisme empresarial de l’època.