No sé si han seguit gaire els Jocs Olímpics de Tòquio, que van ser suspesos per la pandèmia l’any passat. El cert és que jo no massa, més enllà d’allò que potser pogués sobresortir una mica. Tòquio ens agafa molt lluny i aquests jocs tampoc han pogut estar el gran esdeveniment que sol ser, ni el mateix país amfitrió estava del tot convençut de fer-los.
Ara que ja s’han acabat, i que es faran les lectures que calgui, sí que em fa la sensació que hi ha hagut una notícia que ha passat relativament desapercebuda, però que té rellevància; em refereixo a la negativa de l’equip noruec de vòlei platja a jugar els seus partits de competició amb l’uniforme aprovat per la Federació Internacional d’Handbol i la Federació Europea d’Handbol, en el seu reglament, que és un biquini. A més, sembla que aquest reglament és molt més flexible amb els uniformes masculins.
Sorprèn la rigidesa d’aquestes federacions sobre l’uniforme femení en segons quins esports, i encara més quan –com és el cas– imposen multes de 1500 € a cada jugadora que incompleixi el «reglament»; potser caldria canviar aquest reglament o, simplement, fer-lo igualment flexible per a homes i per a dones.
Sense entendre-hi massa, per no dir gens, hom té la sensació que un uniforme per fer competicions esportives ha de ser bàsicament còmode per qui practica l’esport i que quedi visible la nacionalitat o l’equip al qual es pertany; res més. Això no sembla que vagi així, i és un error que posa de manifest de manera sagnant el sexisme i el masclisme que es viu en l’esport.
Fa mesos, les jugadores de futbol de la lliga professional espanyola reivindicaven els seus drets laborals per cobrar el mateix que els homes. Entenc que aquest món es mou amb sous estranys, i sovint desorbitats, però crec que la reivindicació era més que justa. No sé si l’esperit olímpic ha d’incloure aquesta rigidesa que provoca angoixa i incomoditat, perpetuant la idea de dona objecte dins l’esport; em temo que no.
