Si demanéssim a un nen empordanès que pintés un poble, potser dibuixaria quelcom semblant a Fortià. O a Garriguella o a Vilamaniscle o a Vilanant. Unes casetes baixes, camins d’entrada i sortida, camps arrenglerats, l’escola, arbres, un campanar, xemeneies, un mas allunyat i potser un rierol que el travessés.

No aniria gens desencaminat perquè tot això forma part de l’estètica general de la nostra comarca.

I si els visités, també podria afegir l’olor de pa acabat de fer, una farmàcia, la carnisseria que s’abasteix dels propis productes, un restaurant d’àpats casolans i un local social on als vespres es fan timbes de dòmino o de botifarra.

Us preguntareu que, si tot això és més o menys comú a tots els nostres pobles de menys de 1000 habitants, com és que aquest article es titula «Fortià».

Doncs, perquè aquest poble té trets característics que a altres llocs no tenen, començant per un edifici renaixentista del segle XIV, a mig restaurar, Can Borrassana o casa gran de Ferrer, també mal anomenat de la reina Sibil·la, filla del poble i que fou consort de la corona d’Aragó en el mateix segle, o la Casa del Delme de l’edat mitjana i d’altres que, segurament, desconec.

Però, el fet diferencial que té Fortià actualment, conegut arreu, és una carretera molt concorreguda que parteix el poble en dues meitats.

Des de fa uns anys, el coll d’ampolla de l’entrada i sortida de Figueres venint de Roses ha fet que, cada cop més, usuaris es desviïn de la C-260 per agafar la GIV-6213 que permet entrar a Figueres per la carretera de l’Escala, sense gairebé embussos.

Algun quilòmetre de més, uns quants minuts menys, sobretot per als habitants de la part sud i la massificació està servida.

Un carrer estret on justegen dos carrils, sense amb prou feines voreres, on no hi pot haver nens en bicicleta, ni cadires a la porta per fer-la petar a la fresca, on no hi ha testos ni plantes, només finestres tancades.

Un malson per als fortianencs, manca de seguretat, trencament estètic, semàfors, esquenes d’ase i obstacles que regulen el trànsit, soroll, fum i la tranquil·litat d’un idíl·lic poble de la plana, en orris.

Allò que mai dibuixaria un nen quan imaginés un poble de l’Alt Empordà en ple segle XXI.