Agafar la cantina per anar a buscar la llet acabada de munyir i després, un cop a casa, fer-la bullir en un tupí. Diria que un parell de vegades. Només bullir fins al punt just i abaixar el foc per evitar el desastre que ho pringava tot. Els fogons, de fet, no eren pas cosa de criatures. Fer-la bullir ho feien els grans. Anar a buscar la llet, en canvi, sí que era cosa de criatures. Quantes vegades hi devia haver anat remugant? «Au, que ja és l’hora!», et deia qui et donava l’ordre. Per cert, quina hora devia ser? A l’hivern ja era fosc. A casa hi anàvem a Can Capmany. Uns set minuts a peu passant per l’escola. Recordo algun dia d’hivern i de Tramuntana. El soroll dels xiprers i dels pins de l’escola al ritme dels xiulet del vent. Una escola, per cert, que no tenia tanca. No calia. Ja hi havia els arbres que marcaven el recinte. Foscor, Tramuntana i l’anar i venir de les branques dels xiprers fent sorolls de tots tipus feien accelerar el ritme. Però recordo especialment com xalava quan hi havia els meus cosins de Barcelona. Llavors em feia la valenta i gaudia veient-los aquella cara de terror, ulls de por, aquella expressió de «no ens en sortirem». I jo els tornava a casa ben sencers. A ells i a la cantina sense vessar-ne ni una gota. Vida de poble.

Records que m’han tornat al cap aquest dies que els ramaders d’Osona han fet visible com això de vendre la llet a les proveïdores que l’envasen i la distribueixen a cadenes de supermercats és una ruïna. Els en paguen preus irrisoris que no cobreixen ni les despeses. L’eterna lluita del camp i la pagesia. A Llers ja no en queden de productors de llet. Quan arribaves a Can Capmany a vegades havies de fer cua.

En Pere i la Teresita servien amb calma amb aquells mesuradors de metall. Posats per ordre de capacitat a sobre d’una mena de taulell. Tu demanaves, agafaven la mida que tocava l’omplien i la buidaven a la cantina. Un «vigila que no es vessi», que també formava part de la cerimònia, i cap a casa. A Llers hi havia més llocs on anar a buscar la llet: a Can Perico Ros, a Can Vió, a Can Cortada de Lavall... No sé si tots, però diria que la majoria també produïen per a grans proveïdores que els passaven a recollir la llet amb cubes. Coses d’avantes...

Ara, les cantines, a les quals la gent ni en diu cantines, surten a l’Instagram aguantant flors. Ben boniques que queden. Ben útils que eren i ben bo el gust d’aquella llet acabada de munyir a les vaques del poble.