Que curta ha estat la treva. Estàvem avisats de l’excepcionalitat de la mínima històrica de l’any passat –només 132 hectàrees cremades en 289 incendis forestals a tot Catalunya– i de l’elevat risc d’aquest estiu per les condicions climàtiques i l’estat de la vegetació. I malgrat tot, tornem a assistir estupefactes a un nou estiu marcat pel foc arreu del país. A l’Alt Empordà, les flames només van arrasar poc menys de quatre hectàrees en sis incendis el 2020. Ara, deixem enrere el mes de juliol amb més del doble de focs acumulats i amb prop de mig miler d’hectàrees calcinades.
Vivim en un entorn propici per als incendis. Els ecosistemes mediterranis han estat especialment vulnerables al llarg de la història. A més, segons els experts, fa anys que acumulem els efectes de la despoblació rural, l’abandonament dels usos tradicionals, la manca de gestió forestal i un model urbanístic que poc ajuda. Una combinació perfecta si, a més, li sumem l’estupidesa humana. Crec que tots estem cansats de veure volar burilles enceses des de l’interior de cotxes i de llegir que s’obren expedients per barbacoes al bosc o per l’ús perillós d’eines mecàniques en zones de matolls. Una mesura coercitiva però clarament insuficient per despertar el sentit comú d’una part de la població. Les estadístiques són contundents: només quatre de cada cent incendis són atribuïbles a causes naturals, mentre que vuit de cada deu tenen el seu origen en l’ésser humà i la seva activitat.
Una de les frases més repetides atribuïdes a Albert Einstein és: «Dues coses són infinites: l’univers i l’estupidesa humana; i jo no estic segur de la primera». Davant de la clarividència del Nobel de Física, crec que només podem demanar sort i encerts als responsables de protegir-nos dels incendis davant dels cretins que menyspreen la preservació del bé comú. I si m’ho permeteu, desitjarem que els rècords d’aquest estiu s’aconsegueixin, únicament, als Jocs Olímpics de Tòquio.
