Un dels suports més importants de la vida d’un infant. Els millors consellers d’un adolescent. Els més previsors dels adults. Els que han viscut anys molt més durs que els nostres, que han passat moments molt més crus i que tant tenen per ensenyar-nos. Ells que no dubten ni un segon en ajudar-nos, en venir-nos a buscar a l’escola o en acompanyar-nos fins a anglès. Els mateixos que han volgut modernitzar-se amb l’arribada de les noves tecnologies i que tant ens han trobat a faltar durant aquest darrer any i mig. La setmana passada es commemorava el dia dels avis i les àvies i jo, que tinc l’immens plaer de poder comptar encara amb tots quatre, no puc resistir-me a escriure’ls unes paraules d’agraïment.

La meva estima cap a ells va molt més enllà d’haver-me ajudat quan més ho he necessitat. Perquè sí, sempre han estat disposats a donar-me un, i més d’un, cop de mà quan jo ho requeria. També va més enllà de fer-me el berenar els dilluns i de recollir-me a l’escola. I és clar que també més enllà de deixar-me quedar al parc una estona més o de fer-los companyia anant a comprar junts.

Les alegries dels meus avis són les meves, així com les meves són les seves. És fàcil veure com se’ls il·luminen els ulls quan em passen coses bones, quan toco el timbre inesperadament o quan els aviso que, a finals de setmana, torno cap a Figueres de Barcelona. Perquè a ells els sembla que la capital és molt lluny i que, a casa, hi estic millor.

Tinc la sort de compartir-hi moments molt agradables, estones de qualitat més que de quantitat, però també és veritat que hem anat aprenent a gestionar les penes i els moments més tristos.

Per ser un dels meus pilars, amb l’oportunitat de poder-los escriure, ho faig personalment. Perquè sé que em llegeixen.

A l’avi Josep: gràcies per la teva valentia tot i les adversitats, per haver-nos demostrat a tots que pots amb el que tinguis davant i per creure cegament en mi. Estic convençuda que no oblidaré mai el dia que em vas regalar, i ho escric perquè sàpigues que el tinc molt ben guardat en una capsa, el teu rellotge del Barça, nou de feia tres dies. Em vas dir que t’era «igual», que no el volies només perquè me’l pogués quedar jo.

A l’àvia Remei: per les bogeries, les mirades de complicitat i la confiança innegable. Per entendre’ns sense parlar i per estar pendent de mi absolutament cada dia. També per les trucades a la distància que s’allarguen i els àudios de WhatsApp explicant-me que t’has trobat no sé qui al mercat.

A l’avi Vicenç: per fer-me veure el món i la realitat tal com són, per fer-me de taxi incansablement i per acompanyar-me allà on faci falta. Per poder seguir parlant dels nous fitxatges del Barça i per recordar-me que, encara que estigui ocupada i necessiti «dies de 30 hores» com sempre em dius, passar temps amb la família és important.

I, finalment, a l’àvia Roser: per deixar-me escollir sempre què volia per dinar, per arreglar-me mil i una vegades la mateixa faldilla i per jugar amb mi al tren de la bruixa pels passadissos del pis. Perquè els crits que fèiem i el fet que fos sense que l’avi ho sabés era el que més m’emocionava. L’adrenalina d’aquell joc era comparable a les atraccions de PortAventura.

Els meus, segurament com la gran majoria d’avis, no es cansen de repetir sempre el mateix: que «els seus millors regals són els nets», però sé perfectament que és precisament a l’inrevés: els avis i, per descomptat, les àvies són la gran sort dels meus dies.