L’etimologia de la paraula «benedicció» ve del llatí benedicere, dir coses bones, oposat a «maleir», dir coses dolentes. I, com que les paraules tenen una eficàcia molt gran en les persones, cal aprendre a parlar bé, però sobretot a dir coses bones dels altres, de la creació, de Déu.

En la perspectiva cristiana és Déu qui beneeix allò que Ell ha creat. Amb el seu Esperit. Nosaltres estem cridats a ser agraïts, a ser persones de bé, en un món on la mentida (ara en diuen postveritat) està arreu: en les converses, en les xarxes, en la política...

Mai he beneït ni tancs ni armes de guerra; per sort no em va tocar a mi anar a servir l’exèrcit quan vaig complir els trenta anys, quan era obligatori anar a jurar bandera als clergues. Dels sis capellans de la diòcesi de Girona que havíem nascut el 1947, el company que hi va anar va tenir temps de fer la seva tesi doctoral en Teologia. Però va haver de servir, tot un curs, a l’exèrcit a Saragossa.

Però sí que he beneït alguna casa, molts cotxes, alguna botiga, i fins i tot darrerament una pizzeria, i per descomptat, per Sant Antoni, molts animals. El Ritual de Benediccions de l’Església catòlica, després del Concili Vaticà II, publicat en català el 1989, parla de les benediccions a persones (a la família, als vells, als malalts, als catequistes, als pelegrins...), de benediccions d’edificis (casa, seminari o universitat, biblioteca, hospital, botiga, mitjans de transport o eines de treball). També hi ha moltes benediccions de taula.

En un tercer capítol, parla de les benediccions sobre materials per a ús litúrgic: baptisteri, imatges, campanes, orgue i altres. També par beneir aigua, estacions de viacrucis o cementiri. I un quart apartat que parla d’objectes de devoció: el pa de sant Antoni, les medalles, els rosaris i els escapularis.

Hi ha una nota important en aquesta edició: La celebració de cadascuna de les benediccions ha de sotmetre’s al judici pastoral, molt més si hom preveia que havia d’originar-se’n estranyesa per part dels fidels o altres persones. I, passada la pàgina 500, fa aquesta observació: De vegades no és decent d’aprofitar l’ocasió per a celebrar la celebració del que es presenti, per exemple, l’erecció de qualsevol monument, o la inauguració de nous armaments, o altres motius indiscriminats.

«Lligat i ben lligat», diria algú. Però fa un temps que s’ha obert un debat: es pot beneir una parella homosexual o lesbiana? El mes de març passat va sortir una Resposta del Dicasteri de la Doctrina de la fe que tancava aquesta porta. Amb tot, algunes esglésies del Centre d’Europa han fet cas omís a aquesta instrucció.

Al llarg dels meus quaranta-set anys de sacerdoci he beneït, sobretot, persones. Cada diumenge al final de la missa, en cada celebració dels Sagraments o dels funerals, i sempre que m’ho han demanat. La meva curta experiència a Amèrica Llatina, en concret al Perú, em va fer adonar com aquella gent, i també els llatins que hi ha entre nosaltres, sovint demanaven i segueixen demanant la benedicció del sacerdot, es trobin a l’església, al carrer o al mercat.

«Beneït sigueu, Senyor, amb totes les criatures que Vós il·lumineu durant el dia; per damunt de totes el germà Sol, bell i radiant de tanta esplendor que ens fa pensar en l’Altíssim. Lloat sigueu per la germana Lluna i pels estels, que féreu clars, lluminosos i bells». I Sant Francesc d’Assís segueix beneint el Vent i l’Aigua; el Foc i la Mare Terra. I fins a la germana Mort, de qui no s’escaparà cap ésser vivent. Un gran cant de benedicció a Déu i a la creació.

El papa Francesc fa cinc anys que va aprofitar aquest text com a títol de la seva Encíclica sobre la casa comuna. Una encíclica que no ha perdut actualitat i que és document d’estudi programàtic per ecologistes i autoritats d’arreu del món.

Aprofitem l’estiu per beneir Déu en la bellesa de les coses creades, i que siguem conscients que hem de protegir la natura (i les persones) dels desastres, dels incendis i de la destrucció de la casa comuna.