La setmana passada parlàvem del foc, el que de nou va cremar a l’Empordà entre Llançà i el Port de la Selva, que s’aturà gràcies a l’esforç i la tenacitat de totes les unitats d’emergència, evitant el que podria haver estat una autèntica catàstrofe; avui escric, també, amb l’esglai d’un altre foc, el del Massís del Montgrí.
La sorpresa –una mica impostada– ha estat comprovar que sota la superfície cremada encara subsisteixen les feixes de pedra seca –segur que d’origen grec i romà– on es conreava la vinya i l’olivera. Escric «sorpresa impostada» atès que era sabut que en aquells indrets era habitual aquests conreus, fins al punt que hi ha hagut intents –uns més reeixits que altres– per recuperar una part d’aquella tradició, d’aquella manera d’entendre la vida i el territori, potser un xic contradictori amb el ritme actual de vida.
Escrivia Eduard Puig i Vayreda que els vells monestirs, centres de civilització, tenien església, biblioteca però també cuina i celler, i en els seus voltants també es perfeccionava el conreu de la vinya, des d’època carolíngia i potser abans. Sant Pere de Rodes, potser, tingui alguna cosa a veure amb aquesta harmònica –ara socarrimada i gairebé oblidada– successió de feixes que guarden els secrets de vinyes i oliveres velles vora el mar.
Però no cal endarrerir-nos tant en el temps. Agafem un dels nostres poetes, enamorat de l’Empordà, Josep Maria de Sagarra i el seu llibre Cançons de rem i de vela, un recull de poemes publicat el 1923, en què glossa aquest paisatge nostre tan bell i esquerp a vegades, com sublim i inquietant per trobar uns versos que ens diuen:
«Vinyes verdes vora el mar / ara que el vent no remuga / us feu més verdes i encar / teniu la fulla poruga».
Sagarra, un paisatge, el del Port de la Selva, potser mostrat per Josep Pla, d’arrels gregues i romanes que, a poc a poc, hem eliminat i només apareix, perquè sempre apareix, quan menys t’ho esperes una xafogosa tarda d’estiu.
