D’unes dècades ençà, les relacions personals amb les entitats bancàries han sofert un canvi radical. Si la primera intenció dels bancs, segles enrere, era la de guardar els cèntims que la gent no volia tenir a casa per perill de robatori i que, posteriorment, va esdevenir en el negoci de «jo jugo amb els teus cèntims i tots hi guanyem», ara sembla allò de «jo jugo amb les teves necessitats i només hi guanyo jo».
Les activitats dels bancs estan arribant a punt d’odiositat manifesta, posant unes normes i unes comissions abusives i fent activitats que traspassen la línia de la competència amb altres sectors, com les immobiliàries o els concessionaris de cotxes.
I el pitjor de tot és la sensació d’impotència que genera la manca de relacions personals.
Tot passa per anar a un caixer, interactuar amb una màquina o tramitar peticions a través d’una pàgina web.
Si tenim la necessitat imperiosa d’una visita personal, ha de ser amb cita prèvia, com quan hem d’anar al metge o al dentista i amb una limitació horària.
En els darrers anys, la banca ha estat en l’ull de l’huracà per comportaments financerament reprovables que han derivat en rescats i escàndols de grans dimensions que, al cap i a la fi, hem acabat pagant entre tots.
Fora bo que no juguessin amb la nostra dignitat, que ens fessin sentir ben cuidats, que recuperessin l’empatia.
Que, sobretot, la gent gran tingués facilitats pels seus tràmits, per anar a ingressar i treure cèntims veient la cara agradable dels empleats, els pobres interlocutors que entenc que ara passen molta vergonya laboral.
Que tots plegats tinguéssim la sensació que la seva feina ens comporta un benefici i ens genera facilitats.
La banca està arribant a punt de degeneració corporativa i d’impersonalitat que difícilment es podrà recuperar i s’esdevé un lloc virtual, on tenim els nostres cèntims o els nostres deutes, que no són més que números de mentida, que viuen en un món irreal.
Potser és que la vida s’està convertint en això.
