S’apropava ja la dècada dels quaranta i ens acostàvem a la meitat del segle passat. El poble vell havia quedat en ruïnes per l’explosió: «En el pueblo de Llers, las hordas fugitivas volaron los polvorines y depósitos de municiones. Desaparecieron el pueblo entero y los habitantes que se hallaban en él.» (La Vanguardia, 14-02-1939).
El meu avi havia volgut refer, temps després, la casa del barri de Llagostera, però el van fer parar i li expropiaren, per la paga, un camp on Regiones Devastadas va aixecar el poble nou. Enrabiat, se’n va anar a viure a Figueres i només pujava de tant en tant. Els estius, nosaltres anàvem a la casa pairal. De fet, llavors, només dues habitacions, sala i cuina, però amb molt de pati, un trull, unes quadres, la cabanya dels carros, un hort i una eixida, al fons de la qual hi havia la comuna. Jo anava per les runes, caçant pardals amb una escopeta de balins i parant ballestes. Moltes tardes baixàvem a la Muga a pescar, al Molí Nou, al d’en Calvet, al d’en Jordà... Per allà em va ensenyar el meu pare una creu de pedra, rostos amunt: «Aquí van matar el bisbe de Terol»... Després, al vespre, els barbs, les bagres i les anguiles feien xiular la paella, amb un pols de pebre i alls tendres d’acompanyament.
Cap al tard, en tombar el sol, venien els amics i parents a xerrar una estona, asseguts a l’eixida: l’Enric de can Xacó, en Mariano i en Pepe de la Botiga Nova, l’Esteve Malet... Les caceres de perdius i conills, les mai desitjades trobades amb la Guàrdia Civil, les velles històries de bruixes i encanteris... Jo escoltava amb tota atenció aquells homes grans. A la nit, amb un petit aparell de ràdio, seguíem les notícies de la Pirenaica, els concursos de Ràdio Nacional i els discos dedicats de Ràdio Andorra: «Para Gertrudis de su Miguel, desde Alemania, con todo amor: 'Angelitos negros', en la voz de Antonio Machín»...
Recordo que una o dues vegades vàrem batre al pati i veia com pujava la pallera, amb aquells homes suats... La meva mare feia una gran cassolada de carn amb samfaina i una desca de brunyols, el vi refrescat dins d’unes galledes dins el pou. Llavors, també, la festa d’estiu, a primers de setembre, amb les sardanes i el ball al Ramal. El cafè d’en Surreies, on el meu avi, temps enrere, hi havia jugat al mahjong. O potser era a can Pianxo? Jo començava ja a mirar les noies, enriolades, encisadores. Un món tot nou: “La vestidita de blanco / ya tiene su cariñito”... Algunes vegades, per la Mare de Déu de setembre pujàvem amb la tartana de l'avi a la Salut de Terrades i en baixar portàvem penjada davant del tendal una branqueta d’arboç, com una esquitxada sagnant. Altres anys anàvem a caçar bolets als boscos de l’Illa: ceps, rovells d'ou, rossinyols, cualbres... L'àvia posava els més bonics a sobre del cistell i, si no n’hi havia prou, omplia el fons amb brots de bruc.
Aquelles cases desaparegudes, tantes vegades esmentades sota la parra frescal: can Fortiana, can Batlle, can Traver, can Dalí, can Comas... Els masos: el d’en Bió, mas Pi, mas Oliveres, mas Rotllens, mas Molar, mas Mir... Els termes: el Puigoriol, les Botèrnies, el Plavinyers, Hortal, les Terres Blanques...
Personatges ja mítics, com el Mistaire, que es va obrir el cap, baixant a Figueres en bicicleta; en Sià Dalí, que es feia el boig i potser no ho era; la Barrimba i les seves grosses mamelles; la Jajana, la veu més poderosa del poble quan cridava al seu nen; l’avi Llorenç i les contalles de Vilavenut; en Padesset, que havia fet la guerra de Cuba... A la memòria del meu pare, avis i oncles, lligo aquests records antics. Però el poble ja no és el mateix ara. Aquell Llers d'abans, on és?...
