Diuen que a la copa plena ja no hi cap res més i que la copa buida espera ser emplenada, però que la copa mig plena, sempre està disposada a rebre i a donar...

Quina explicació podem donar a aquesta frase? Doncs seria que la persona que té la copa plena és aquella que creu que ho sap tot, que no admet res de nou en el marc del seu coneixement, ja que és un coneixement après mentalment, però no fruit d’una experiència. D’aquest coneixement n’és absolutament avar, el que vol dir que ni el comparteix ni el transmet perquè quan parla pontifica. És l’intel·lectual vantat d’ell mateix. La persona que la té buida és la que no fa ni el mínim esforç per adquirir coneixements, sobretot a través de l’experiència, i que accepta com a bo tot el que li expliquen els altres i que li agrada, rebutjant tot allò que no li sembla bé sense ni tan sols investigar-ho. És el seguidor a ulls clucs de qualsevol doctrina.

Però, què passa amb aquella persona oberta de mires, empàtica, que escolta les altres persones, que hi dialoga i que accepta anar modificant i augmentant els seus coneixements? Sabem que un bon professor és el que aprèn de les classes que dona, que aprèn dels seus alumnes, de les preguntes que fan i que l’obliguen a investigar coses que mai es poden donar per suposades, perquè la persona sàvia sap que no es pot donar res per suposat. El món actual ens ha col·locat davant la nostra pròpia ignorància que, per primera vegada, som capaços de reconèixer. Excepte les lleis de la pròpia natura no hi ha res que no pugui ser diferent de com creiem que és. Tant la física quàntica com les distorsions òptiques a causa d’infinitat de coses, són exemples clars que una cosa no és sempre la que sembla. Llavors, per què entossudir-nos per mantenir la raó? La raó de què? És que hi ha algú que pugui tenir «tota» la raó? Quan dos discuteixen sempre hi ha una part de raó en cadascun d’ells...

Doncs la copa mig buida, la que està sempre disposada a rebre i a punt per donar, és la de la persona sàvia, la que té una actitud de respecte, de comprensió i d’amor. De no situar-se al centre ni tampoc d’amagar-se en un racó. De saber compartir i acceptar. De reconèixer punts de vista erronis o, si més no, compartibles. Aquell que sap rebre i donar és honest amb ell mateix i amb els altres. No acapara ni adoctrina. Tampoc es deixa adoctrinar.