Enceto aquesta columna amb la impactant notícia d’un incendi forestal a la zona compresa entre Llançà i el Port de la Selva, i unes esgarrifoses imatges del foc avançant per bona part del Parc de Cap de Creus; desallotjament d’algunes urbanitzacions, confinaments domiciliaris, angoixa, incertesa i un munt d’efectius de bombers, mossos d’esquadra, protecció civil, agents rurals, tota mena d’efectius terrestres i aeris per intentar controlar i extingir-lo.

L’estiu està malauradament lligat al risc d’incendi; des de fa uns dies la Generalitat de Catalunya alertava que el mapa de predicció de perill d’incendi forestal posava la comarca de l’Alt Empordà, i concretament la zona de cap de Creus amb un perill molt alt, un grau per sota del màxim.

Les xarxes socials no han tardat a posar-se en funcionament, gairebé simultàniament a la notícia, a banda dels mitjans de comunicació i oficials, amb vídeos, imatges, neguits, teories o consideracions de tota classe sobre l’origen i l’abast de l’incendi de particulars que compartien la inquietud pel que estava passant, i la impotència per posar-hi remei.

Fa pocs dies passejava pel camí de ronda de Llançà al Port de la Selva, un trajecte que faig sempre que puc; és un camí amable, amb un paisatge espectacular que cus terra i mar entre esquerp i enamoradís saltejant accessos encrespats de pedra amb cales recloses.

Tot i això, és cert que l’entorn aquests dies era extremadament sec, eixut, com esgotat i, si bé no hi ha grans extensions boscoses, el perill era més que visible.

El foc, de nou, el tenim a casa nostra. Cada vegada ens obre la porta al record d’altres incendis, d’altres devastacions pretèrites –i de les quals no ens acabem de recuperar mai–, i l’esperança que aquest cop s’aturarà abans.

No ho sé, la notícia és recent i interpreto que encara queden hores incertes, greus, en aquest bocí d’Empordà que es troba amenaçat, altra volta, pel foc.