En una futurible i desitjable antologia d’autores locals altempordaneses no hauria de faltar el nom de l’espollenca Assumpta Pagès Lagresa (1915-1997), qui malgrat haver sojornat mes de mitja vida a Barcelona –per motius de salut va haver d’abandonar la pagesia– mai no va oblidar les seves rels familiars. En una entrevista a la revista La Verna (núm. 6), poc abans del seu traspàs, explicava com la seva passió per la literatura a través de la lectura persistent des dels sis anys fou estimulada per la seva àvia Ció: amb els llibres i contes que li proporcionava al mas de can Palau, prop de Darnius, amb la subscripció a En Patufet tot i la migradesa de les seves raconades. La producció de l’Assumpta es va limitar a un títol, indeleble, d’aquells que rares vegades resulta suficient per retratar amb catorze narracions curtes, tres poemes i una meditació l’idiosincràsia i costumisme d’un poble rural de les primeres quatre dècades del segle XX.

Reconec que he hagut de llegir Vius records (1997) dues vegades per constatar que la puresa i el ric cabal lèxic de la seva prosa (que ella qualifica de «senzilla d’estil, humil, però sincera, sense additaments, tal com raja») no era cap miratge.

Vius records conté un innegable valor antropològic. Els jocs infantils d’escola (cou-dinetes), les classes de cosir per a les nenes els dijous sense estudi a la tarda, el privilegi de llegir en català un dia a la setmana, els brous guaridors de la gallina, el pa sucrat amb vi com a vitamina per a les lloques, els rituals d’engreix (i massatges a l’estiu!) dels porcs, la comunió d’actors protagonistes en la festa de la matança (escorxador, budellaire, botifarreres…), un dia de festa i de dol alhora per a la canalla pels xisclets esfereïdors de la bèstia.

L’Assumpta ens parla amb expertesa de la temporada de cacera de bolets, quan la collita de rovellons era minsa per l’escassedat de pinedes a muntanya, de la filantropia de la seva àvia Ció, pobre de solemnitat, però d’una bondat que no es troba als Evangelis; ens proporciona algunes receptes de la cuina empordanesa, i remarca les aportacions de la indústria pastissera amb llepolies com les flaones, xurros, brunyols casolans, els rellenos de poma… De ben joveneta l’Assumpta va participar en les feines del camp, als deu anys anava a fer veremes al Rosselló abans de les de casa seva, ens recorda la joia col·lectiva d’una bona anyada d’olives, l’ambient xiroi de rialles, cançons i cascavells (de les mules?) de famílies que s’ajudaven recíprocament en les labors agrícoles, que constrasta amb l’apatia i fredor dels temps més moderns. Capítol especial és el dedicat a la petjada –que compara metafòricament amb la de les arrels de la vinya– que varen deixar en les aules modèliques d’instrucció i educació d’Espolla dos grans mestres (Antoni Balmanya, Àngel Costal), que les generacions darreres encara evoquen com si es tractés de dos sants. Els records sobre el contraban durant la guerra, la diàspora republicana, les malifetes dels moros de l’exèrcit franquista instal·lats al poble, l’estraperlo de l’oli d’oliva («amb la por sempre per companya») també estan presents en la retina de l’Assumpta cinquanta anys després dels fets.

Al pòrtic de Vius records l’autora ens avança que el llibre és una tria d’imatges genuïnes d’un bell passat, una garba de vivències escrites amb el cor on ens mostra la seva estima per la terra, la gent, el bosc, la vinya, l’olivar centenari, els altius xiprers, els jocs de carrer, l’església testimoni de creences ancestrals…

Un llibre on la delectança i tristor pels temps llunyans, confrontats amb el materialisme actual, ens emociona a pleret fins al poema vibrant del final, que dedica al seu germà. Vius records és un viatge a una Arcàdia que molts empordanesos nonageraris reconeixerien com a pròpia, però que serien incapaços de descriure amb el talent, la vivor i l’encís de l’Assumpta Pagès. Cantava Mary Hopkin a Those Were the Days: «En nuestra juventud tan llena de inquietud, qué fácil fue tener felicidad, fe y deseos de vencer».