Males perspectives per als baby boomers. La firma de la primera part de la reforma de les pensions ha vingut acompanyada d’una galleda d’aigua freda per als nascuts entre 1958 i 1977: haurem de triar entre «un petit ajust» –eufemisme de retallada– o treballar una mica més. El ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, anunciava encara que poques hores més tard rectificava, que els protagonistes del gran desenvolupament demogràfic haurem d’assumir canvis per assegurar les prestacions de la nostra jubilació.

Davant d’aquest panorama, prou previsible veient com evolucionaven els recursos socials durant les últimes dècades, no ens ha d’estranyar que la generació següent, els anomenats mil·lenials, hagin començat a buscar-se la vida acceptant nous riscos. Perduda la confiança en els mercats de valors, en el sector immobiliari o en l’or, han apostat en força per les anomenades criptomonedes. I no són els únics, ja que una de cada deu persones de l’Estat ja fan servir divises digitals, com el bitcoin.

En el meu cas, vaig perdre la innocència monetària fa anys. De petit, els meus pares m’explicaven que aquest text dels bitllets «El Banco de España pagará al portador...» venia a dir que per aquell tros de paper em donarien el seu valor en or. Podeu imaginar com s’obrien els meus ulls infantils. D’allò ja no en queda res i fa temps que les monedes són fiduciàries, és a dir, deslligades del patró del metall. Però tot i utilitzar més la targeta que no la xavalla, jo encara em sento més tranquil parlant d’euros que de bitcoin. Digueu-me antiquat...

Que gurús com Warren Buffett o convençuts inicialment com Elon Musk ara les repudiïn, convida com a mínim a reflexionar. Més que mai toca recordar que invertir no ha estat mai com jugar al Monopoly. Ara bé, per a molts baby boomers, la notícia sobre el futur de les seves pensions també ha estat com caure en la casella equivocada. Una mala jugada.