«Tú, tierra de Castilla, muy desgraciada y maldita eres, al sufrir que un tan noble reino como eres sea gobernado por quienes no te tienen amor» (Nuevo Mester de Juglería).

Recordo una anècdota durant la manifestació pels carrers del centre de Madrid, el 19 d’octubre del 2019, contra la sentència del Procés. Entre les nombroses pancartes, banderes i penons de tot l’Estat que donaven escalf i suport a l’estelada em va cridar l’atenció una amb el fons morat i una torre de castell groga al centre. Vaig preguntar a un dels concurrents sobre la procedència d’aquesta tela. «No estoy seguro, creo que es de los bucaneros». Reprimint mitja rialla vaig continuar indagant: «¿La de Padilla, Bravo y Maldonado?». «Eso es». La revolta dels comuners, o de les Comunitats de Castella, és una d’aquelles lliçons deformades a l’escola franquista, com ho va ser la fal·làcia de la unificació del Regne d’Espanya, que no va tenir lloc el 1492 amb el lliurament de les claus del regne natzarí de Granada per part de Boabdil, sinó amb la conquesta i incorporació de Navarra (1512), definitiva amb la presa del castell d’Amaiur deu anys més tard.

L’Enciclopedia Álvarez (tercer grado) ens explicava que els sollevats –després de declarar nuls els nomenaments d’alts càrrecs atorgats a borgonyesos i flamencs a qui s’havia confiat la governança i la riquesa de Castella per part del rei i emperador alemany Carlos V– varen presentar una carta (la Constitució d’Àvila) al rei absent, Carlos I («Campeón de la espada y de la cruz»), amb algunes peticions de caire polític (reformes de l’ordre feudal) i econòmic (reducció de la fiscalitat). En ser rebutjades, esclatà la guerra que «si tuvo por origen una justa protesta por la intromisión extranjera, tuvo por final la no menos justa lección de un rey que no consintió nunca que ningún súbdito se tomara la justicia por su mano». Ens pot semblar ara una broma de la natura –Castella ha marcat la identitat d’Espanya durant cinc segles–, però l’esperit de les comunitats castellanes (Toledo, Salamanca, Segovia, Burgos, Valladolid…, al capdavant) era la de crear una xarxa de ciutats estat autònomes, que mantindrien un lliure comerç entre elles, a semblança de les de la península itàlica. La derrota a la batalla de Villalar el 1521 va avortar la primera revolta per la llibertat a l’Europa moderna. El mot comuner seria sinònim de rebel o traïdor a la literatura del Segle d’Or (Quevedo).

Escrita com a reivindicació de la seva branca ancestral mesetària, i com a reacció a un seguit de comentaris castellanòfobs exacerbats durant la seva residència a Barcelona, Lorenzo Silva ens ofereix a la seva novel·la Castellano (2021) un magnífic relat dels diversos episodis d’aquesta revolta èpica, que emociona tirios y troyanos i que estimula la reflexió.

No solament som els catalans que celebrem desfetes nacionals (nosaltres la de l’11 de setembre del 1714, Castella i Lleó la del 23 d’abril del 1521); no deixa de ser paradoxal l’esquírria que sovint s’inflama entre castellans vells o nous i catalans, malgrat compartir una certa idiosincràsia: l’orgull, la dignitat i la lluita per la llibertat (res a veure amb la liberalitat o liberalisme de la presidenta Ayuso). Crec que si el conjunt dels pobles ibèrics hagués tingut un millor coneixement i empatia per la història dels seus veïns, el federalisme i la declaració d’interdependència defensada per Pasqual Maragall haurien estat factibles aquí i més enllà de l’Ebre. Deia el polític socialista (Què pensa Pasqual Maragall?, 1997, p. 15): «He escrit que Espanya és un projecte, i Catalunya una realitat». La Constitució del 78 encara no ha deixat de ser un esborrany d’un compromís sòlid, realista i adaptable als diversos ADN hispànics. Per acabar-ho d’adobar, el TC va trossejar l’Estatut del 2006 i ens trobem des de llavors en un joc de carrerons i cruïlles d’eixides inexplorades, però no insondables? Esperem que, passats els pics de la malura epidèmica, la mesa de diàleg arribi a algun consens que encengui espurnes de futur per a un present immers en la penombra.