M’acabo de llegir, amb tres mesos de retard, el darrer llibre, diria autobiogràfic, de l’amic Joan Armangué i Ribas: Històries d’alcalde (Figueres, 1995-2007), en què reflexiona sobre la seva etapa d’alcalde, amb una mirada reposada, després de catorze anys d’abandonar la política activa.
En la presentació (pàg. 17) fa tot una declaració: «No enyoro la Figueres en blanc i negre de la meva infantesa i joventut, ni la ciutat dels meus avis. La Figueres contemporània, amb tots els seus problemes, és la millor de la història de la ciutat pel nivell de serveis, equipaments i benestar de la gent. La creixent igualtat d’oportunitats ha permès passar de la Figueres d’uns pocs a la ciutat de tots».
Per passar de «la Figueres amb blanc i negre» a «la ciutat de tots» cal un compromís de ciutat que s’ha vist afectat pel que en Vicenç Pagès en diu «L’afició principal dels figuerencs continuava sent criticar Figueres. Era el caràcter de la ciutat; podríem dir-ne el figuerenquisme o, potser millor, la figueresa». Però potser també pels diferents enfocaments dels posteriors governs de la ciutat.
El 2007 va acabar una etapa socialista de dotze anys i en va començar una altra, també de dotze anys, d’un altre color, però amb tres alcaldes diferents. Després del 2007, el projecte socialista a Figueres, com el Guadiana, ha anat apareixent i desapareixent del govern de la ciutat.
Els dotze anys de govern d’Armangué, pel que he pogut comprovar presencialment en el seu darrer mandat (2003-07), l’hi ha passat com el que sovint he comprovat personalment a l’Església: el bisbe que arriba a una diòcesi sovint fa millor el que ha marxat. Després d’abandonar la política activa (i de partit) més enllà de retornar a la seva feina, ha fet un treball de recerca històrica, i també ha obert la seva mirada sobre la ciutat, opinant sobre tot el que li plau.
El tren d’alta velocitat i el debat sobre una estació conjunta a l’oest de la ciutat donaran encara molts tombs abans no arribi una solució. Espero que amb el nou POUM que s’està a punt d’aprovar (inicialment) es doni una resposta a la greu problemàtica que hi ha al Culubret i a tot el sector oest de la ciutat.
Un altre tema que reconeix com una «agenda incompleta» és el tema del castell de Sant Ferran: amb propostes com a Fundació per la Pau, o Escola d’arts i oficis, no s’ha avançat a donar una resposta global. Alguna vegada he comentat que no hem encertat una proposta global i engrescadora per una fortalesa que mai ha tingut cap utilitat de defensa, i menys de connexió amb el teixit urbà de la ciutat.
Com a rector de Sant Pere, els primers dies de viure a Figueres em vaig anar a presentar a l’alcalde Armangué amb una proposta sota el braç: Mn. Esteve Sureda m’havia deixat a mig fer (i a mig finançar) el projecte d’electrificació de les campanes i del rellotge del campanar. Vaig aconseguir els tres mil euros que faltaven per cobrir el pressupost. Per cert, que el mecanisme del rellotge mecànic, al cap de catorze anys, va anar a parar al Museu de la Tècnica de la ciutat.
El campanar de Sant Pere, a l’skyline de la ciutat, no té niu de cigonyes, però sí de falcons, promogut per Jordi Sargatal i fill, en la meva darrera etapa com a rector.
Armangué explica que «una de les experiències més positives dels dotze anys a l’alcaldia» va ser ocupar la presidència del Patronat de l’Hospital de Figueres (des del 2006, Fundació Salut Empordà). Des del 2006 vaig formar part de la junta de la Fundació, i després vaig seguir fins al 2017, quan vaig ser nomenat rector de Pals i Begur. Recordo que vaig poder participar activament en l’equip de redacció del codi ètic actual. Una experiència molt positiva.
Entre les relacions més estretes amb aquella darrera etapa d’alcalde de Joan Armangué, i que ell en parla breument al seu llibre, vull ressaltar les obres a l’antic col·legi de les Paules, que com a president de la Fundació em va tocar gestionar just quan vaig arribar el 2003 i que, un cop acabades el 2007, ha agrupat les dependències de Càritas.
Ell fa referència al Centre Social Joaquim Vallmajó (1941-1994), que va ser una donació de la Fundació Sant Vicenç de Paül a la ciutat; les negociacions van fer possible, també, la plaça de Sant Vicenç de Paül, que va esponjar un espai molt millorat amb les obres de l’antic col·legi, i que la Fundació SVP va obrir de nou com a Projecte Ksameu, que encara perdura i fa un servei a joves i adolescents de la ciutat per la integració social de la ciutat.
Un llibre ple d’històries del tombant de segle, amb anotacions posteriors. Potser els historiadors ho veurien d’una altra manera!
