Va pujar a l’autobús i com una més va integrar-se al grup de joves tot comentant com seria el Marroc i ajudant a revisar que ningú s’havia oblidat res per al viatge. La Montse ens acompanyava a l’associació Xarxa de Convivència per primera vegada al país nord-africà. Em va demanar que volia venir perquè necessitava conèixer com era el país d’on eren molts dels ciutadans del poble del qual ella era alcaldessa. D’aquesta manera podria entendre millor en primera persona com és la cultura d’aquests rosincs. Una idea que em va semblar tant fantàstica com valenta a parts iguals. Imagineu-vos quina responsabilitat. «L’alcaldessa també vindrà», vaig explicar als joves viatgers quan van preguntar encuriosits. He de confessar que em va preocupar com seria l’experiència d’ajuntar un grup d’adolescents amb la batllessa durant cinc dies, lluny de casa i a l’aventura. Però, per sort, des del primer moment va ser una més.
De fet, el seu tarannà proper, divertit, irònic, humil i vitalista és el que ha marcat Montse Mindan al llarg d’aquests anys de govern local. He de dir que he tingut l’ocasió de compartir moltes hores discutint amb ella sobre el present i el futur social de la vila. Tot i les possibles visions o opinions contràries, sempre ha mostrat la seva estima indiscutible pel poble. Amb ella es poden contraposar opinions sense filtres. Sap escoltar. Una pràctica imprescindible quan et toca governar en una de les dècada més difícils en la història moderna, marcada per la crisi econòmica i la pandèmia i en què les administracions locals han estat el primer mur de contenció. No hi ha cap dubte sobre la dedicació i compromís de la Montse. Una mostra va ser ara fa uns mesos, quan el confinament va deixar tirats desenes de rosincs pel món. No va descansar fins que va aconseguir fer-los tornar tots cap a casa. En silenci i amb discreció i, com ella diu, «sense fer soroll innecessari» ha estat les 24h del dia en alerta i al servei de la gent. I això, és clar, esgota. Ara li toca passar el relleu. La política segurament és una de les feines més desagraïdes. Però aquesta vegada els agraïments són necessaris i, fins i tot, de justícia.
