El català viu un moment dolç. Almenys així es podria pensar en veure que l’audiència de la ràdio en el nostre idioma frega les dades històriques registrades l’abril de 2018. Que a la televisió, el duopoli del sector no aconsegueix arrabassar el lideratge de TV3. O que la premsa comarcal ha incrementat gairebé l’1% el nombre de lectors durant l’últim any. Tampoc són gens menyspreables la producció de llibres i música en el nostre idioma, o el nombre d’obres de teatre estrenades abans de la pandèmia. Unes dades prou optimistes davant aquells que apunten que gairebé la meitat de les llengües del món podrien desaparèixer al llarg d’aquest segle i assenyalen aquella que va ordenar Pompeu Fabra com una de les candidates.

La diagnosi no és nova. Fa trenta anys, Modest Prats, Albert Rossich i August Rafanell publicaven "El futur de la llengua catalana" (Empúries) on constataven una reculada quantitativa en l’ús del català i també qualitativa, en referència al progressiu distanciament amb la gramàtica. Tres dècades més tard però, mitjans, editorials i intèrprets, entre d’altres, segueixen apostant de manera decidida pel nostre idioma en plena transformació digital.

De totes maneres, la situació segueix lluny de ser idíl·lica. La recent desaparició d’una de les portes d’accés dels més joves a l’entreteniment en català, el Club Super 3, i la dificultat d’accedir a continguts en la nostra llengua a les principals plataformes digitals ha tornat a fer saltar les alarmes. Llevat de l’honrosa aposta de FilminCAT, està clar que HBO, Netflix, Amazon Prime i Disney Plus estan lluny de la normalització, malgrat l’esforç de l’última per posar-se al dia. Una millora de l’actual marc legal potenciaria la presència del català en aquests canals sense cap mena de dubte. Ara bé, també depèn de nosaltres que sigui un èxit i no passi com amb el cinema en català, on la sagnia d’espectadors és espectacular. Avisats estem.