Aquest any en fan setanta-sis de la mort d'aquesta dona, Lídia de Cadaqués, un dels darrers mites de l’Empordà. Salvador Dalí i Josep Pla, entre altres, la van conèixer i la feren present a les seves obres. Però el creador del mite de la Lídia va ser Eugeni d'Ors, conegut també com a Xènius. Lídia Nogués i Sabà s’encarregava de vendre peix i durant un temps va tenir gent a casa, a dispesa. Era molt bona cuinera, segons deia la gent del poble, sobretot de plats de peix. A casa seva hi van fer estada Víctor Rahola, Pablo Picasso, Puig i Cadafalch i el ja esmentat Eugeni d’Ors.
Dalí utilitzà en un quadre una frase atribuïda a la Lídia: «La mel és més dolça que la sang». Segons ella, la mel era d’Ors i la sang els seus fills bessons, Nòrio (Honorio) i Venido (Bienvenido). La mare de la Lídia era coneguda com la Sabana i deien que era la darrera bruixa de Cadaqués. Joan Guillamet esmentà testimonis que li atribuïen la facultat de convertir-se en un gos, de viatjar a gran velocitat i de controlar els agents atmosfèrics. També opinà que la Lídia va morir d'un joc de garrotades que ventaren a la seva camisa, sense portar-la posada.
La Lídia, coneguda al poble com la Lídia Sabana, maridà amb Nando Costa, pescador, que es va tornar boig i es va penjar. Els seus fills van acabar ingressats al manicomi de Salt. La sogra de la Lídia, la Xumeia, també era considerada una bruixa. La Lídia va vendre la seva barraca de Portlligat a Salvador Dalí, el qual l’amplià i, juntament amb Gala, la convertiren en la seva residència. Xènius va passar una temporada a casa de la Lídia, el 1904. Quan l'escriptor abandonà Cadaqués, les glosses que publicava a La Veu de Catalunya, dedicades a Teresa la Ben Plantada, foren interpretades per la Lídia com a missatges dirigits a ella. A mesura que passava el temps, l’obsessió de la peixatera anà creixent. Al cabàs del peix hi duia el llibre de La Ben Plantada, i en recitava llargs fragments de memòria. Tot i la seva minsa instrucció, segons Dalí «tenia l’esperit predisposat a la poesia».
Contava la Lídia que hi havia una pugna entre el grup que ella en deia «cabres i anarquistes» i el grup de Xènius, entre els quals hi havia els Pitxot, els Dalí, Eduardo Marquina i Carles Fages de Climent. Més d'una vegada, ella digué que tenia un secret que no podia dir: «Aquest secret, si l’expliqués, ja no seria cap secret»... Finalment, vist l’estat llastimós de la Lídia en fer-se vella, Anna Maria Dalí la va ingressar a l’Asil Gomis d’Agullana. Opinava ella llavors, quan li havien tret els polls: – Estic neta com el lliri de la vall... Allà morí. Fins i tot Federico García Lorca, visitant de Cadaqués, expressà la seva opinió: «La locura de Lídia es una locura húmeda, suave, llena de gaviotas y langostas, una locura plástica».
Al cementiri d’Agullana, Xènius hi va fer posar aquest epitafi:
«Descansa aquí, / si la tramuntana la deixa, / Lídia Nogués de Costa, / Sibil·la de Cadaqués, / que per la inspiració màgica / dialècticamente fou i no fou / a un temps Teresa / la Ben Plantada. / En el seu nom, / conjuren / a cabres i anarquistes / els angèlics».
Cadaqués, poble isolat entre les muntanyes i el mar, llunyà des de sempre, bressol de llegendes, acollí un paisatge aspre, batut per la tramuntana i la mar desfermada. Tampoc és estrany que donés vida a un personatge tan excèntric i singular com la Lídia...
