Les alcaldesses i els alcaldes han estat, històricament, la primera línia de foc de la política. Són el primer recurs de les veïnes i els veïns, la cara visible i palpable d’una administració que sovint no és prou amable amb la ciutadania. Em confessava, un edil jubilat fa uns anys, que admirava la gestió que han fet els nostres representants municipals durant els últims mesos. Prou difícil és el dia a dia en un ens local, per a haver d’afegir-hi actuar sota la urgència social, econòmica i, sobretot, sanitària amb uns recursos i unes atribucions limitades.

Vaig llegir una vegada que al capdavant dels ajuntaments s’hi feia «política pràctica». M’agrada l’expressió. Lluny d’aquells escarafalls que sovint veiem a les sessions del Congrés i del Parlament, sovint més pensades per a la seva reproducció als mitjans que per donar respostes a les necessitats bàsiques dels administrats, la majoria de representants locals destaquen més per la seva vocació de servei a l’interès general que per la defensa de les directrius d’un partit. No negaré, però, que amb la hiperventilació política dels últims anys i sobretot, per la irrupció del pim, pam pum de les xarxes socials, hi ha qui ha substituït la manca de dedicació i esforç per una voluntària amplificació del soroll de fons.

No és l’objectiu d’aquesta columna passar llista al paper jugat per alcaldesses i alcaldes, regidores i regidors dels seixanta-vuit municipis de l’Alt Empordà. Elles i ells sabran. I el seu electorat, també. Ara bé, sí que m’agradaria destacar la importància que ha tingut, té i tindrà la seva feina per fer front a aquesta pandèmia. Acabem de travessar l’equador de l’actual mandat i més que preocupar-se per complir el programa –fita quasi impossible ara i abans– és just agrair l’energia dipositada per resoldre una urgència que va arribar sense manual d’instruccions. A partir d’ara, avall que fa baixada.