El gran escriptor osonenc Emili Teixidor ens va deixar un parell de joies aclamades (Pa negre, 2003; Els convidats, 2010), retrats d’aquella època nefasta de la postguerra civil, amb ambientacions i episodis de la colonització política i cultural franquista extensibles a altres racons del país. Alguns autors casolans absents (Joan Guillamet, –Tots hem fet l’estraperlo–, Esteve Ripoll, Firmo Ferrer...) i vigents (Octavi Dalmau, Joan Vergés...) també varen posar el seu zoom gràfic en la grisor de la vida quotidiana, les calamitats de l’exili republicà, l’agudesa d’enginy necessària per sobreviure.
Malgrat el rerefons sòrdid dels relats de contraban o d’estraperlo, els faulistes acostumen a vestir-los amb una capa de facècia endolcidora que provoca la simpatia dels lectors. Feu la prova llegint les peripècies de Justí, el personatge creat per Firmo Ferrer a Coses de Cadaqués, els relats testimonials recollits en el dossier «Estraperlo i contraban» de la revista Alberes (núm. 4), o algunes de les Històries de frontera de Josep Clarà.
Prenc aquí el botó de mostra d’en Jordi Vila i Carreras, veterà col·laborador d’aquest Setmanari. Fuster i comercial del moble, polític rosinc en la reserva i lletraferit en el seu esbarjo, en celebrar enguany les noces de plata com a escriptor té aplegades set peces de geografia, costumisme, història i ficció empordaneses.
Fora del marc dels 1940 trobem Entre lladres i carlins (1997, reeditat un any després com Estimats i odiats carlins), relats dels temps tempestuosos dels antics trabucaires, Una espurna de perversió (2004), històries d’amor transfronterer amb capítols de contraban els anys 1960, i Persones Singulars. Relats empordanesos (2018), una miscel·lània de pinzellades biogràfiques, d’articles i de relats. Del cicle de la postguerra provenen Aquell luxuriós estiu del 41 (2000), quan un jove rosinc s’enamora d’una francesa més gran que ell i l’amour à la folie l’acaba transportant a la França ocupada, on esdevindrà activista de la Resistance, tema recurrent dins L’home de Perpinyà (2005), on un castelloní industrial en fallida de la fusta, excombatent dels nacionals –ara antifranquista!– es converteix en salvador de jueus del camp de Ribesaltes i de mainada de la Maternitat d’Elna.
La capital empordanesa és el punt d’arrancada de Quan els nazis sopaven a Figueres (2009), amb un sorprenent protagonista: un jove figuerenc nacionalitzat alemany que retorna a la seva vila natal amb uniforme de capità de la Luftwaffe.
La novel·la que li va donar popularitat, ales i alè per seguir escrivint va ser Quan vivíem de l’estraperlo (1996), la seva opera prima, una història de gran estraperlo. Tots els vells de l’Empordà recorden vivències de petit estraperlo, de permuta d’articles de consum o per fer la viu-viu.
El febrer del 1943 (fins al gener del 1945) un altre castelloní, associat amb un advocat de l’Estat i funcionari d’Hisenda, enceta una feina més lucrativa que la de fabricant de penjadors de roba, en empreses arriscades i d’aventura (també en el terreny sentimental). Amb la complicitat de banders (guardes rurals) i la mateixa guàrdia civil (tots cobraven la seva porció de «botifarra»), s’empesca en un projecte que té una resolució còmica (transport de setze tones de blat de moro dins botes de vi, des de Castelló a Peralada en camió, i després en vagons de mercaderies), i en altres de més fortuna: traginant saques d’arròs del delta de l’Ebre, camuflades sota bales de palla, fent contraban de tabac ros (Lucky Strike, Chesterfield) des de Marsella, en conxorxa amb la marina ianqui, que feia veure que les barques es dirigien a Gibraltar.
La destinació final d’aquests productes sempre era una Barcelona desproveïda i famolenca. Enriquir-se per a empobrir el règim del dictador, aquest era l’ideal del nostre empordanès imaginari.
En Jordi Vila també demostra tenir bona mà per als aforismes, amb els quals li agrada decorar el pòrtic de les seves obres: «El temps mai s’atura i ens acabarà matant!» (Quan els nazis), «Qui ha assaborit el plaer de la llibertat, no podrà ser mai esclau de ningú» (Aquell luxuriós), «Hi ha terres pels vius, terra pels morts i camps de concentració» (L’home), «Eren més dignes els que vivien de l’estraperlo, que els que amb l’Alçament portaren la fam» (Quan vivíem), sentència que em recorda la dita de la Guida, una àvia palauenca segons el record del meu sogre: «Menos Franco y más pan blanco».
