Tenim pressa però tot és molt lent. Tenim pressa per assolir els objectius d’energies renovables, però hem estat deu anys encallats i ara sembla que, per fer-ho ben fet, es necessita un temps que diuen que ja no tenim.

Tenim pressa per sortir de l’atzucac de la Covid-19, però també tot resulta lent, i ja no solament a l’hora de recuperar activitats restringides, si no de canviar hàbits i maneres de fer per tal que esdevinguin més respectuoses, no només amb nosaltres mateixos, sinó també –i sobretot– amb l’entorn del qual depenem.

Tenim pressa per rebre missatges, enviar-ne i comunicar-nos, i el sistema cau durant una hora i ens deixa més penjats que la una. Caminem de pressa i conduïm de pressa... i ens trobem parats al primer semàfor en vermell, o a l’embotellament de torn, juntament amb aquells que hem avançat. També mengem de pressa, i parlem de pressa, i fem moltes coses de pressa, com si s’acabés el temps... i després no sabem què fer amb el que ens sobra... i ens avorrim, per la qual cosa busquem entreteniments sovint poc coherents amb els moments que ens toca viure.

Aquestes presses que ens estrenyen, físicament, emocionalment i mentalment, ens fan desitjar tenir-ho tot previst, sigui a la feina, a casa o amb els amics. Una bona agenda –ara ja al mòbil, que ens avisa amb el temps just i necessari– ens fa sentir que dominem el calendari, és a dir, el temps, almenys el nostre.

Però el món i la vida són imprevisibles. I hem d’aprendre a reaccionar a l’imprevist, a tot allò que no podem preveure abans que succeeixi, allò fortuït que ens pot arribar en qualsevol moment, per molta programació que hi hàgim posat. Però també hem de comprendre que les contrarietats i els contratemps que ens esdevenen són sovint alertes de moltes coses, i ho hem d’acceptar amb bona cara i amb disponibilitat d’aprenentatge. Perquè a vegades –i molt sovint– allò que s’esdevé imprevisiblement no és altra cosa que una alerta, un senyal o un indici del que pot succeir i, doncs, que podríem preveure per –si més no– estar-hi preparats.

Diuen que, per alguna raó que desconeixem –almenys jo– el temps real (si és que existeix, que hi ha qui diu que no) s’està accelerant d’una manera no prevista, per una qüestió de fluxos i influències astronòmiques, sembla. Haurem d’estar-ne alerta.