Anna Maria Dalí assegurava que és fàcil deduir que tots els empordanesos «procedim» de Grècia. Un significatiu elenc d’estudiosos i docents de la filologia clàssica des del segle XIX –hel·lenistes de mena alguns, llatinistes d’altres– provinents del nostrat país d’ànima de tramuntana fan bo aquest dictum: Ramon Ribera Mont, Joaquim Gou Solà, Geroni Pi Dalmau, Josep M. Llovera Tomàs, Joan Llauró Paderosa, Joan Mínguez i Defís (traductor a la Fundació Bernat Metge de Tíbul i de Properci), Marià Bassols de Climent (també traductor, de Tàcit i Suetoni, per a l’FBM), Miquel Golobardes i Vila, el palenc Eduard Valentí Fiol (pare de l’escriptora Helena Valentí), Miquel Pujol Canelles, Dolors Condom... És curiós el cas de la ballarina Àurea Serra Adrià, que tenia predilecció pels temes clàssics grecollatins, motiu de befa per part d’alguns crítics (Salvador Dalí, entre ells) que la motejaven la Ballarina Pseudoclàssica.

Tenim aportacions prou nombroses i notables en el camp de la literatura. El poeta de Torroella de Montgrí Albert de Quintana i Combis (1834-1907) va ser un impulsor de les Festes Llatines de Montpeller i entusiasta de la Llatinitat. Dos anys abans de l’inici de les excavacions arqueològiques a Empúries, Eduard Marquina –com Rosa Leveroni o Montserrat Gallart després, un cadaquesenc dilecte– estrenava (1906) el drama líric Empòrium, amb música d’Enric Morera.

És conegut el fet que Carles Fages de Climent va fer la tesi doctoral sobre el paisatge a l’obra d’Homer, però (per indolència?) no la va arribar a defensar a la universitat madrilenya. Per sort ens va deixar un divertimento teatral, Empòrion, la de les tres muralles, i el poema «Amo, amas, amare, amavi, amatum».

Maria Àngels Anglada ens va acostar al cosmos quotidià de l’antiguitat clàssica a "Retalls de la vida a Grècia i Roma", i va ajudar a engrescar els joves lectors dins del món dels mites grecs amb Relats de mitologia. Els herois. Avui dia, alguns dels seus plançons resisteixen les bufades del vent ingrat de la postmodernitat, i demostren amb la seva bona feina que la cultura clàssica és, hic et nunc (aquí i ara), eviterna com l’olivera, espirituosa com la vinya.

Edicions Cal·lígraf publicava (2014, 2015) sengles antologies de Resum de literatura grega i Resum de literatura llatina de Carles Riba, a càrrec del catedràtic de grec Eusebi Ayensa, una aposta que ha demostrat que encara ens importen els literats grecollatins com a llibre de text o de gaudi general (tres edicions del primer títol, dos del segon, amb tiratges de 500 exemplars). El mateix Ayensa ha estat el curador de la meravellosa propina del recent Sant Jordi que ens va deixar inèdita Maria A. Anglada: La mirada grega. Natura i paisatge en els clàssics (Brau edicions, 2021), un recull de textos i autors que ens permeten beure de les fonts de l’ecologisme literari.

Carme Pagès ha contribuït a aquesta festa angladiana amb el seu delicat estudi El solatge clàssic en la poesia de Maria Àngels Anglada (Brau, 2020), que ja havia publicat als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. El catedràtic de llatí Antonio Cobos, traductor de Virgili, Horaci, Plaute i Marcial (molt recomanable Los higos de Quíos, els 69 epigrames eròtics que devien deixar trempera en el punxó de Fages de Climent), ens acaba de sorprendre amb una novel·la, Dubium / El dilema (Letrame, 2021), una trama sobre el poeta Virgili, que demana a dos amics que cremin l’Eneida, segons consta en un manuscrit aparegut a la biblioteca del Castell de Peralada (vegeu el reportatge sobre aquesta obra a Empordà, 11-V-2021, p. 44).

Parlem un llatí vulgar evolucionat, caminem per vies romanes, fins fa un segle les eines agrícoles no diferien dels de les uillae fundades amb la colonització després d’Escipió, la nostra cuina és una evolució de la gastronomia antiga (tasteu Arrels clàssiques de la cuina de la Catalunya Vella. D’Apici a Josep Pla, d’Anna Pujol i Puigvehí), vivim en una comarca de toponímia llatina que va més enllà dels deu Vila-...

Si fem el recompte des d’Agullana (Aculius) fins a Siurana (de l’antropònim Severus) hi trobarem una vintena més de pobles d’aquesta empremta.

Tinc preparada una segona carretada d’arguments per revalidar que som emporitani, un tret geogràfic i cultural del qual no totes les regions de Catalunya poden presumir. Confio, però, que estigueu ben servits i mig plens amb aquest plat combinat, sense espines de peix ni garum.