Em van convidar a participar en un espai on havia de respondre una sèrie de preguntes i després els assistents, ho debatien. I les preguntes eren: Com des-fossilitzar l’economia sense que col·lapsi? El sistema econòmic sembla addicte al creixement i als combustibles fòssils... és possible des-fossilitzar l’economia i redreçar la crisi ecològica continuant amb el creixement econòmic? Les energies renovables poden substituir completament les fòssils? Estem obligades a reduir el nostre ús d’energia i materials? És viable això políticament? Com es podria plantejar?
Aquesta mena de preguntes, en lloc de «provocar-me» una resposta, em generen més preguntes com, el «creixement econòmic», per a qui és? Per a l’1% de la població que té el 99% de la riquesa? Però, no és aquest creixement econòmic concentrat i desmesurat el que ens ha portat precisament a la crisi ecològica i social que patim? Si vivim en un planeta de recursos finits, com podem pensar que podem seguir creixent infinitament encara que sigui amb energies renovables? Qui, amb dos dits de seny, creu que no hem de començar a reduir el nostre ús d’energia i materials? Som conscients que tot el que tenim, comprem i el que ens volen vendre ha necessitat energia per a fabricar-se? Som conscients també que necessitem energia per a gestionar tot el que llencem?
"Som conscients que tot el que tenim, comprem i el que ens volen vendre ha necessitat energia per a fabricar-se?"
Hi ha una anècdota que atribueixen a Sòcrates i que m’agrada explicar. Diuen que el filòsof passejava per Atenes amb els deixebles i que van arribar a un mercat. Sòcrates s’hi endinsà i començà a aturar-se a cada parada i a observar amb atenció tots els objectes que s’hi mostraven. A mida que anava mirant, un somriure es dibuixava als llavis, i quan va acabar el passeig i va reunir-se amb els deixebles, aquests li preguntaren: «Mestre, per què somrieu d’aquesta manera?» I ell els respongué: «Perquè acabo de comprovar que no necessito res del que hi ha aquí per a ser feliç».
Però nosaltres ens creiem el conte que ens explica el gran capital, que per a ser feliços hem de comprar, i comprar... Què passaria si, davant d’un objecte desitjat, ens preguntéssim, si realment el necessitem? És un exercici prou interessant per a posar-lo en pràctica.
Quant a la pregunta de si això és viable políticament, crec que sí, sempre que no deleguem la política de veritat... als polítics...
