En les pròximes setmanes, dintre del mes de juny que acabem d’encetar, l’INS Ramon Muntaner, de Figueres, donarà el seu 18è premi de Narrativa M. A. Anglada a Miquel Martín i Serra (Begur 1969), per la seva novel·la La drecera; com a objectius del premi, hi ha el reconeixement de fomentar la literatura catalana, refermar la projecció cívica i cultural de l’institut i enaltir la memòria de Maria Àngels Anglada (Vic 1930 – Figueres, 1999).
Segons declaracions del Jurat, en Miquel Martín s’ha fet mereixedor del guardó per «la naturalitat de les descripcions i per la fluïdesa del joc de veus». Miquel Martín és escriptor i llicenciat en filosofia. Ha escrit altres quatre novel·les i un recull d’articles literaris, a més de llegendes de mar i de nit i un estudi sobre el poeta Joan Vinyoli, molt vinculat a Begur.
Cal reconèixer que el Jurat del premi de Narrativa M. A. Anglada té bon ull a l’hora de premiar escriptors catalans en narrativa; entre els premiats, des del 2004, hi ha figures com Emili Teixidor, Carme Riera, Quim Monzó, Sergi Pàmies, Jaume Cabré, Lluís Llach, Vicenç Pagès o Joan-Lluís Lluís i, la darrera, Irene Solà amb el seu llibre: Canto jo i la muntanya balla.
La drecera comença amb un senzill: «Era divendres i jo havia quedat amb en Llenas per anar a la vila a comprar balins, però ...». Un inici gens solemne, però molt gràfic, on un innominat adolescent, fill de masovers d’un xalet de barcelonins rics en un poble de la Costa Brava (potser el mateix Begur?), va creixent enmig de dubtes i tensions. «Jo rumiava molta estona (quan em preguntaven què volia ser de gran) i al final sempre li deia que no ho sabia, però que no volia treballar per als altres, com havien fet sempre els pares».
Quan explica la seva crisi d’adolescència, la mestra, la senyoreta Eulàlia crida els pares. «El pare em va fer seure al sofà, davant per davant, i em va dir que m’espavilés i que fes el favor de reaccionar, que la vida era molt puta i que ningú em regalaria res si em quedava de braços plegats».
Explica les transformacions que li ha tocat viure, de com els pobles de la costa es van omplint de masos que deixen de tenir ànecs i vaques per esdevenir xalets de segona residència. El mas Bou va ser comprat per uns amics dels senyors, i en Pep, el mosso (que l’hi ha explicat una mica de tot), es penja de l’alzina per no anar a parar a un asil. «Per la Mare de Déu d’Agost, els senyors organitzaven una festassa que durava fins que sortia el sol. (...) Cap al tard, quan el jardí semblava de pel·lícula i encenien els primers llums, arribaven els músics i assajaven una estona a l’escenari del costat de la rocalla».
Es viu el conflicte entre els pagesos i els estiuejants. «Ben mirat els pagesos eren com els pares de les plantes i dels animals, els havien de protegir de tots els perills». «Primer venia la senyora amb el seu cotxe i portava els bessons i la nurse, i al cap d’uns dies venia en Paco amb les minyones filipines i en Lolo, que sempre tenia exàmens de música, encara que jo no el vaig veure mai tocar cap instrument. El senyor arribava més tard, i a vegades tornava a marxar de seguida, es veu que per negocis i reunions i viatges a l’estranger».
Els conflictes d’aquesta família (la filla morta anant a esquiar a Suïssa, el fill embarassant una minyona filipina), fan obrir els ulls al narrador. «Deien que havien internat en Lolo en una escola de Suïssa perquè es preparés millor per a la carrera i perquè en aquell país ensenyaven molt bé la música i els idiomes i eren molt avançats en tot. Però en el fons tothom sabia que l’havien internat allà per tapar una mica l’escàndol i deixar passar el temps».
Un guardó ben merescut, perquè la narrativa de Miquel Martín atrau el lector. Per acabar, un retrat dels senyors: «No sé si el senyor va apujar el sou als pares, perquè ells no me’n parlaven mai, d’aquestes coses, però jo crec que ho hauria d’haver fet. I no només per agrair-los allò d’en Noguera, sinó per tots els anys que els pares els havien cuidat l’hort i el jardí i la piscina i el xalet sencer, i els havien obert el llit i encès el foc i rentat i planxat la roba dels seus fills, i per haver fet la plata, que a la mare li deixaven les mans tacades, i per haver anat a mirar el iot en plena tempesta, i per haver plorat la Paula i haver aguantat les llunes i els rampells de la senyora, i per fer veure que el senyor no anava borratxo i que els bessons i en Lolo eren educats, i també per anar a mercat a buscar les millors gambes i escamarlans i treure’ls els ulls, i per cuinar aquell arròs tan bo que només sabia fer la mare, i sempre amb un somriure a la boca i sempre dient sí, senyor i sí, senyora».
Fonalleras, en l’epíleg, ens fa descobrir que el narrador «acaba a la platja, ajagut a la platja, (recordant el poema de Josep Carner ‘Ajagut a la platja’ que Martín cita a l’inici) comprovant que tot el que ha viscut no eren sinó circumstàncies que anaven congriant-se per esdevenir substància». Un camí amb «dreceres».
