El 19 de maig passat ens va deixar el gran músic italià, Franco Battiato. Sens dubte, una figura lloada i admirada arreu del món musical. Personalment, no puc dir que fos un fan incondicional de Battiato, però sí que m’agradava bastant, sobretot les cançons de la seva primera època.

El vaig poder gaudir l’any 2015 en un concert al Palau de la Música on va desplegar el seu carisma al mig de l’escenari, assegut davant del seu piano, uns auriculars de diadema enormes i ulleres damunt el seu nas aguilenc. I, evidentment, els seus himnes com Tutto l’universo obedisce a l’amore, E ti vengo a cercare o Voglio vederti danzare. Aquell vespre, no va donar temps pel mític Centro di gravità permanente davant la meva frustració.

Poques hores després del traspàs de Battiato, al Parlament de Catalunya començava el ple d’investidura del president Aragonès qui devia repetir-se, dins el seu cap, les corrandes dels Manel, «ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí».

L’espectacle dels últims mesos ha estat lleugerament millorable. Sembla que ha passat a millor vida allò que als catalans ens agradava el jogo bonito. Agradar-nos i fer-ho bé o que, almenys, des de fora es pensin que ho estem fent bé. No s’han dissimulat gaire les desavinences, les malfiances i les contradiccions. La política, en general i a escala planetària, s’ha tornat més barroera i això no és bona notícia. Hi ha algunes refrescants excepcions però la tendència no fa ser gaire optimista al respecte.

Sentint el president Aragonès, sense entrar en el fons del discurs, sembla que es comencen a detectar alguns dels centres de gravetat per on ha de passar l’acció de govern. I ja escrivia Plutarc en els seus consells sobre política, pels vols del segle I, que «tampoc és mala cosa de reorientar l’interès del poble cap a fins útils». És imprescindible política real, honesta, sincera. Ja portem massa frustracions. No obstant això, hi ha quelcom –aquella remor que se sent, que escrivia el poeta– que fa intuir que la singladura no serà fàcil ni plàcida. És just (no sé si necessari) deixar els clàssics cent dies de govern de marge, tot i que el pacte segueix amb els mateixos partits de la legislatura anterior.

Deia el president Aragonès que cal una sacsejada al país. Cert. Han deixat molts deures per fer i altres que han sobrevingut. Ho advertíem fa temps. El món no s’atura. No és un repte senzill, però es pot començar per posar les prioritats. Serà la millor manera de recuperar el prestigi que la institució ha perdut.

Deia Jordi Sànchez l’altre dia en una entrevista que no es pot governar mirant constantment el retrovisor perquè, si ho fas, corres el risc de xocar amb el cotxe de davant. Tota la raó. En l’ecosistema polític català hi ha massa motxilles, molt carregades. Massa personalismes, massa ambigüitats, massa mentides, massa visceralitat. Un còctel difícil de digerir que fa temps que ens estem empassant amb la complicitat i satisfacció dels diferents poders de l’Estat.

Desitjar al nou President del país, com se sol dir en aquests casos, sort i encerts. I, si pot ser, que trobi, com Battiato, el centre de gravetat permanent del nou govern en tots els ciutadans d’aquest petit país. Ens cal.