Ala mar clàssica fou Anfitrite, filla d'Oceà i esposa de Posidó, la blanca nereida. Blasco Ibáñez la recordava a Mare Nostrum: «Ella era la aurora que asoma sus dedos de rosa por la inmensa rendija entre el cielo y el mar, la hora tibia del mediodía que adormece las aguas bajo un manto de oros inquietos, la bifurcada lengua de espuma que lame las dos caras de la proa rumorosa...». També Afrodita, que després fou Venus, sorgida de l’onada dins una curculla de nacre. Segons la mitologia, Cronos va castrar Urà i llençà els seus testicles al mar. De l’escuma inquieta naixé Venus, tal com la va pintar Agnolo Poliziano, en temps de Lorenzo de Mèdici: «Vera la schiuma e vero il mar diresti, / e vero il michio a ver soffiar di venti...».
I les peripècies d'Ulisses –recreat per Agustí Bartra– que escoltà astorat l'imperiós cant de les sirenes, Oriàlia i Èlia de nom: «Oh vine, tu que t'en vas / per la mar sense vedrunes! / Damunt mon cos trobaràs / una naixeça de llunes...». Ulisses, foragitant temptacions, aferrat al pal de messana, com el vell llop de mar de l’havanera nostrada. Llavors, la sirena i el pastor, en el cant empordanès del mestre Maragall: «–Si sabessis el mar com és bonic! / –Si veiessis la llum de la carena!...». Com pogueren estimar-se ambdós físicament, «al bell mig del pla», amb la gran cua platejada d'escates de la núvia?... Doctes erudits de primers del segle passat suggerien que les sirenes s’arromangaven la cobertura d’escates com fan les altres dones amb les faldilles, verbigràcia, en casos semblants. És una qüestió peluda, certament complicada i digna d’estudi.
Álvaro Cunqueiro, tan savi en fabulacions, ens parlava d'una fràgil sirena genovesa traspassada en el part, que va veure Felip II d’Espanya, tot just vidu de Maria de Portugal. La sirena ligur, sembla, jeia morta de poques hores, «como si estuviese nevando debajo de su fina piel, tan pálida estaba...». Deia l’escriptor gallec que les sirenes tenien per llengua la del «paese dove il dolce si suona». És a dir, el país on el sí és la forma habitual d’afirmació. Mediterrània, pam més, pam menys. Per altra banda, recordo molt bé quan vaig veure de prop la figura de la Sireneta de Copenhaguen, asseguda, amb aletes als peus, mirant el Bàltic. Sembla un homenatge a Hans Christian Andersen.
Josep Palau i Fabre les sotjava, mudes, segurament des dels dalts de Grifeu estant: «Sirenes sense cant, / de les tèrboles ribes / i de cor massa gran, / quin riure de genives, / sirenes sense cant!...». I retornem una vegada més al vell amic Carles Fages de Climent, que aplegava les sirenes de cap de Creus amb les bruixes de Llers a la sardana del sàbat a redós de Verdera, la muntanya, deien altres, del Sant Graal. Les aigües d’aquestes cales amagades de la Mar d’Amunt han fruït sovint d’excitants presències femenines, més aviat tendents a la nuesa total i a l'erotisme mediterrani. I això abans, molt abans ja, de les primeres deesses estrangeres en biquini i de les darreres sirenes autòctones en top-less.
Deesses i sirenes dins una aigua densa, verda, amb reflexos de maragda, grisa d’acer altres cops, fosca de misteri. Moltes vegades blava a esclatar, com un gran crit poderós sense límits ni fronteres. Deesses i sirenes, vistes a contrallum per uns homes enlluernats de sol, sadolls potser de vi daurat, arrauxats i lliures.
Baudelaire ho copsà, magistral, en un sol vers: «Homme libre, toujours tu chériras la mer!...».
