Sant Baldiri va ser un màrtir francès, sembla que del segle IV després de Crist; diu la llegenda que era un diaca resident a Nîmes que fou torturat, martiritzat i finalment degollat amb una destral. Al moment de la mort, segueix la llegenda que en desprendre’s el cap del cos i caure, va tocar tres cops a terra i d’aquests tocs sorgiren tres deus d’aigua sobre les quals s’edificà un enorme oratori en el seu record. Avui és patró de Nimes, Poitiers o Sant Boi del Llobregat, entre altres.

A Figueres, Sant Baldiri ha gaudit d’una gran devoció durant segles –devoció a la baixa avui, no només per aquest sant en particular, sinó pel santoral en general. Explica, qui fou cronista oficial de la ciutat durant molts anys, Josep Maria Bernils i Mach, que la primera edificació del carrer Nou fou, precisament, l’església amb l’advocació d’aquest sant, fora muralla i a tocar del que fou l’Hospital de la Caritat.

Aquest 20 de maig passat va ser la festivitat de Sant Baldiri i, per ser honestos, va tenir poc ressò –sol passar quan la festivitat no va acompanyada de gresca i xerinola– per no dir gens.

Encara recordo, tot i ser un record vague, l’església de Sant Baldiri que es va construir a mitjans dels anys setanta sobre l’actual plaça Catalunya i que en aquell moment era un solar, després de l’enderrocament del que quedava del vell hospital; va durar molt poc temps. Era una església de caire modern, petita i que deslluïa enmig d’un sorral buit. Després va desaparèixer i només queda, i parlo de memòria, un petit altar en un lateral de l’església de la Immaculada de Figueres.

Enguany he pensat en Sant Baldiri perquè vaig llegir que algú recordava a les xarxes socials l’efemèride el dia 20 de maig. Les festes que el celebraven han quedat desdibuixades, el seu record perdut en la modernitat dels nostres temps i l’arribada dels tres pins una reminiscència dels tres dolls d’aigua del Sant Baldiri de Nimes quan va perdre el cap.